Quin caire ha acabat prenent la nostra correspondència, estimat amic. Qui ho havia de dir que, començant a esbatussar-nos per una qüestió tàctica, no gens banal, respecte del temps de la independència, acabaríem parlant del diví i de l’humà. Feu bé d’accentuar-li el nom a Núria Amat; i amb un cognom com el seu, qui li podia discutir el Llull? Bromes a part, al jurat hi havia Pere Gimferrer i Carme Riera, dos gats vells que no es deixen ensarronar fàcilment. Pel que fa als 90.000.- € em són ben bé igual. A mi els diners no em fan ni fred ni calor. Una vegada cobertes les necessitats vitals –la dificultat és saber què entenem per necessitats vitals- tant me fa tenir-ne més com menys; el meu defecte de fabricació, per dir-ho com un abat de Catalunya, no és l’avarícia ni l’enveja. És l’ira; la còlera, sí, prou bé que ho sabeu. No me’n vanto, ans al contrari, ni dono en absolut la batalla per perduda, entre altres raons perquè el temps juga a favor meu. Si m’haguéssiu conegut als vint-i-cinc anys! Però per què ocultar l’aspre sentiment que m’envaeix cada matí, només obrir l’Avui o l’Ara, segons amb quins articles ensopego? Ja sé que la còlera és impròpia de qui ha optat pel cristianisme. No l’aprovo en absolut. I em fa molta por ser pedra d’escàndol. Tanmateix la sento; seria absurd negar el que sents; i encara més no combatre-la.
Tornem als diners, que aquí no hi ha pas perill de ser pedra d’escàndol. El problema és quines necessitats hem de considerar vitals: un plat a taula, una flassada, una estufa, els llibres, els discs i para de comptar. Ni aire condicionat, ni nevera, ni televisió, ni rentaplats; tot això és superflu, per bé que jo en disposo. Charles Péguy, primer, i després Léon Bloy establiren la diferència entre la pobresa i la misèria. Pobresa és quan falta el superflu, digueren, i misèria quan falta l’indispensable. Però, què és l’indispensable? Bloy, en els seus diaris, explica dues anècdotes que et glacen el cor: quan ha de trencar la guardiola de la seva filleta Verònica per poder comprar menjar, i quan ha de cremar el somier de la seva filleta Magdalena per poder-ne fer estelles i escalfar-se.
Si en som de diferents, estimat amic. La vostra polifacètica vida em té meravellat. Adés éreu directiu d’una important multinacional, ara editor d’una de les edicions més prestigioses i prolífiques del país, adesiara presenteu alguna acció jurisdiccional que ens deixa a tots espatarrats. Vós i en Cortada. O en Cortada i vós, rectifico. En qualsevol cas, Déu n’hi do! Quina festassa si la guanyéssiu! La vostra idiosincràsia m’ha fet pensar en el famós assaig de Berlin el títol del qual encapçala aquest article. És tan conegut que gairebé em sembla ociós no estalviar-vos els prolegòmens. El propi Joan Triadú, si la memòria no em traeix, en la seva autobiografia es qualifica d’eriçó sense ni tal sols esmentar-ne la font, de tan coneguda com és. No dubto ni un moment que l’heu llegit. Permeteu-me, tanmateix, resumir-ne el contingut en quatre línies.
Berlin parteix d’una frase críptica d’Arquíloc, un poeta líric nascut a l’illa de Paros el VIII abans de Crist. És un fragment corromput que, més o menys, diu així: la guineu té moltes astúcies, però l’eriçó en té una de molt important. A partir d’una constatació tan elemental el gran Berlin arriba a unes conclusions ben originals. Per a ell els éssers humans poden ser dividits, molt grosso modo, en dues grans categories: la dels eriçons, com ara il Dante, Plató, Lucreci, Pascal, Hegel, Dostoievski, Nietzsche, Ibsen o Proust, i la de les guineus, com ara Shakespeare, Heròdot, Aristòtil, Montaigne, Erasme, Molière, Goethe, Puixkin, Balzac o Joyce. L’anterior classificació la fa Berlin, per bé que jo discrepo puntualment respecte de l’encasellament de Shakespeare, que per a mi és un eriçó de cap a peus malgrat ell mateix, com ho són Joan Sales i mossèn Cinto.
Ens seria relativament senzill ampliar aquesta mateixa classificació amb els compositors, poetes, pintors, polítics o sants. I encara ens seria més senzill classificar els polítics catalans del moment, però no emboliquéssim la troca. L’essencial, segons Berlin, és que els eriçons són centrípets; responen a una visió central de la realitat; a un sistema únic i universal, per més que, en ocasions, puguin semblar difusos o tastaolletes, que no ho són. Les guineus, en canvi, són persones centrífugues que persegueixen finalitats diverses, fins i tot contradictòries; són difuses i els importa ben poc la sistemàtica.
Cal evitar qualsevol connotació valorativa, axiològica o jeràrquica, entre eriçons i guineus perquè no hi és. Les paraules, com bé sabeu, tenen una càrrega emotiva positiva o negativa. Ben sovint, des dels sectors més cavernícoles de la “meseta”, com ara l’associació de víctimes del terrorisme, s’ha parlat del centre i de la perifèria com si la terra fos plana i girés entorn de Madrid, l’eix del món. Aquests somiatruites delirants i tramposos associen immediatament el centre amb la centralitat i, a partir d’aquest sofisma, els és ben fàcil qualificar els perifèrics de descentrats o excèntrics. S’escau, però, que la terra no és plana, i que, respecte de la unió europea, Barcelona es troba més centrada que Madrid, per no parlar de la conca mediterrània o de l’imperi romà, per més que aleshores Madrid encara no s’hagués inventat.
Però tornem al nostre assaig. La divisió entre guineus i eriçons és tan poc científica que només dóna per a la introducció a un assaig sobre Tolstói o per a un article com ara aquest. S’equivoca, doncs, Vargas Llosa quan, en el seu pròleg a l’assaig de Berlin, excessivament lloat, d’altra banda, pretén tancar el cercle amb afirmacions tan agosarades com ara que darrere de tot eriçó, disfressat o explícit, hi ha sempre un fanàtic i, darrere de tota guineu, un escèptic. I encara s’equivoca més quan pretén encasellar les persones religioses, en general, en la categoria dels eriçons. No va per aquí la cosa. Al meu entendre Sant Francesc fou una guineu, mentre que Agustí d’Hipona fou un eriçó. Però el súmmum dels disbarats que comet aquest gran novel·lista en l’al·ludit pròleg és quan considera racionalistes el Marquès de Sade, Marx i Freud, per tal de poder-los encasellar tot seguit en la categoria dels eriçons. Quin dubte hi ha que Vargas Llosa és un gran novel·lista; tan gran que fins i tot novel·la els seus pròlegs. Ara, quan diu que Freud és un racionalista patina pla bé. Dels altres dos no cal ni parlar-ne.
A partir d’aquí, amic Torra, classifiqueu-vos i classifiqueu-me en alguna d’ambdues categories o, millor encara, que ho decideixin els lectors. Si poden.
Una forta abraçada.
Pinós
