L’Enric Vila, de Masnou i bon amic, descriu en un article al nacional d’imprescindible lectura una part de les claus de la pel·lícula Nuremberg en una lectura inevitablement parcial dels fets que s’hi exposen. Dic inevitablement, perquè cadascú de nosaltres posa l’accent en una determinada qüestió quan veu un llargmetratge o llegeix un llibre. S’ha explicat mil vegades que tots rebem de manera diferent els mateixos relats. I encara més, sabem que en funció del moment de la nostra vida en què ens trobem, ens centrem en una tema o un altre. L’Enric n’extreu com a “millor” lliçó el problema de Versalles, el tractat de pau de la primera guerra mundial del tot abusiu amb Alemanya que va assentar les bases de l’odi i la por dels alemanys i va dur a la segona guerra mundial. Cito la part de l’article d’El Nacional on ho diu : «Alemanya simplement es va deixar portar per les presses que infonen la por i el dolor, i va caure en la temptació de voler reordenar amb massa força el món que l’oprimia, abans que el món que l’oprimia estigués madur per caure. Em sembla que aquesta és la millor lliçó que els europeus podem treure de la pel·lícula.»
Bo i tenir raó, Enric obvia, al meu entendre, l’essència del judici i del film. Per mi, Nuremberg, a més de ser un extraordinari film sobre la història del final de la segona guerra mundial, deixa un altre tema clau: l’infern a la terra som els homes. El fil conductor és la relació entre el psiquiatre americà i Goebbels. El psiquiatre és en Rami Malek, recordat pel seu paper de Freddie Mercury, i del nazi dolent, en Russel Crowe molt conegut per fer de Gladiator. El duel es resol inevitablement a favor de Russel Crowe per edat, experiència i empatia amb el paper de nazi astut. Un nazi astut és un oportunista. Com qualsevol de nosaltres si no ens atura la consciència. A més, en Gladiator fa d’oportunista simpàtic. Fins i tot a vegades divertit i brillant. Una part de les crítiques a la pel·lícula venen d’aquí. I justament per mi aquesta és la clau de la pel·lícula i el que fa que el psiquiatre es torni boig: el dolent és empàtic, perquè el mal en estat pur no té atributs personals. El mal és com una ombra que t’acaba posseint. Pot posseir a qualsevol. Òbviament, estem parlant de gent que no està boja. Hitler era un psicòpata, un boig. Els bojos s’han de tancar, però els qui no estem bojos, el mal ens pot alterar la consciència i atacar col·lectivament i individual poc a poc. I podem acabar “pecant”, com diu el mantra de la confessió, de pensament, paraula, obra i omissió. O tot alhora. Nuremberg és el judici pels sis milions de morts dels camps de concentració. És el judici al mal absolut. No és un judici als culpables de les morts de guerra, ni tan sols als culpables de la bomba atòmica, que si haguessin perdut els aliats haurien hagut de fer els japonesos. Aquest judici no és un judici als actes amorals de guerra. Si són fets de guerra, ens creiem obtusament que no els podem jutjar. És un judici al mal en estat pur. Un judici al homes que sistemàticament deporten i assassinen com a conills a població civil per la seva raça, i ho fan amb un nivell impensable de crueltat i de nombre. Sis milions. El mal està present sempre, però en estat pur només, per sort, de tant en tant. I els camps d’extermini són el mal en estat pur. La conclusió del psiquiatre, malgrat ell, és que els alemanys no són dolents com a raça, ni com a país, ni tan sols com a persones. S’han tornat dolents i han “pecat” o de pensament (justificant la solució final pels jueus), paraula (defensant-la), obra (executant-la els jueus) o omissió (mirant cap a una altra banda). El drama de la raça humana és que no hem sabut evitar al llarg de la història el mal en estat pur.
Crec que la millor lliçó que podem treure de la pel·lícula els europeus, més enllà de la conclusió històrica que en treu l’Enric, és que el mal en estat pur pot tornar a colpir-nos. Que cal estar molt vigilant i no deixar-se entabanar per falsos profetes de solucions banals i clares. Que el mal pur no saps ben bé com apareix i quan esclata. Però si li deixem camp per córrer, ens pot destrossar. Preguntem-nos on ens porten les idees totalitàries, les solucions de manual de combatents per la pàtria universal, i els grans discursos. Ja que la cita en Vila faig un comentari de la Orriols que de ben segur arrasarà en les properes eleccions. Preguntem-nos on ens pot portar la Orriols. No és el mal, Déu me’n guard. És una persona com qualsevol altre. Però preguntem-nos si les seves idees són per posar ordre o per fumar-se’l.
Vagi per endavant que el que dic ara no va per ella. Però voler acabar amb el problema de la immigració pot acabar derivant en voler acabar amb la immigració. No és el mateix. Compte, que acabar amb el problema dels jueus va acabar sent acabar amb els jueus. Tinguem-ho present.
