Chesterton, a la maduresa, tenia un cos formidable. Mesurava gairebé dos metres i pesava al voltant dels cent trenta quilos. Però mai li va ser un problema, ho va acceptar amb gran sentit de l’humor.
A Londres, en una ocasió, donada la seva envergadura, va deixar el seu lloc en el seient allargat d’un òmnibus a una senyora i va veure que al moment se n’hi seien tres.
A Indiana va impartir un curs de literatura victoriana a la Notre Dame University, i aprofitava els caps de setmana per a conèixer els indrets del voltant o viatjar a ciutats properes. Li van posar un xofer i un cotxe a la seva disposició. Gaudia dels paisatges i li interessava tot. L’únic problema sorgia a l’entrar i al sortir de l’automòbil. Un dia en què va quedar encallat, al ser-li més penós de l’habitual, va comentar al conductor que ”no podia sortir de costat perquè no en tenia”.
Durant la Primera Guerra Mundial una dona, a Londres, li va preguntar perquè no estava “fora en el front”, i Gilbert replicà “Si vosté dóna una volta fins el meu costat, podrà veure que sí, que hi sóc”.
Bernard Shaw, baixet i prim i Chesterton, enorme i gordíssim, tot i ser amics mantingueren una dialèctica vivaç i contínua. Shaw va dir-li que “en el cas d’estar tant gras com ell es penjaria” i Gilbert contestà “Si alguna vegada decideixo penjar-me, l’utilitzaré a vostè com a corda”.
En una altra ocasió Gilbert digué “George, si algú es fixa en tu pot pensar que la fam ha arribat a Anglaterra”. “I si et miren a tu, Chesterton, qualsevol pensarà que tu n’ets la causa”, li va respondre Shaw, immediatament.
Wells recorda haver trobat a tota la família Chesterton en un carrer d’una població francesa. Wells els convidà a dinar. El seu fill menor, que era una criatura, havia sortit de la cambra, quan Wells exclamà: “On està Frank? Bon Déu, Gilbert, s’ha assegut damunt d’ell!” L’angoixa amb què Gilbert s’aixecà i se’n tornà afligit cap a la seva cadira fou una cosa inoblidable.
Edward Macdonald recorda a Gilbert: “Li encantaven els acudits sobre el seu tamany i era el primer en collir-los. Un dia va esclafir amb una riallada quan en una conferència Douglas Woodruff el va presentar com “el senyor Chesterton que acaba de donar-se la volta des dels Estats Units”.
Afeitar-se, banyar-se i fins i tot vestir-se eren autèntics problemes per a Gilbert. “Calenta l’aigua -deia Frances a la cuinera, segons explica una de les primeres secretàries que treballaren a Overroads-; Mr. Chesterton va a banyar-se”. “Oh! ¿Haig de fer-ho?” -deia una veu procedent del despatx-. Si hom imagina aquesta vasta forma entrant a la banyera i sortint d’ella, se n’adona de com una qüestió de fàcil pràctica quotidiana es convertia per a ell en una empresa gairebé heroica.
En la seva infantesa i joventut, els seus pares no li havien deixat mai manejar diner, i no hi ha dubte que Gilbert no aprengué a manejar-lo després. “Se li escorria el diner com l’aigua”, deia Belloc. Chesterton no tingué mai el sentit del diner. Tant si el rebia com si el donava, no significava res per a ell.
El mateix Gilbert recorda l’anècdota abans d’ecriure el seu primer llibre important The Napoleon of Notting Hill (1904): “Estava arruïnat -només deu xílings en la meva butxaca-. Deixant a la meva preocupada esposa, me’n vaig anar a Fleet Street, em vaig fer afeitar i després em vaig instal.lar en el Cheshire Cheese i em vaig fer servir un enorme dinar dels meus plats favorits i una ampolla de vi. Ho vaig gastar tot, però llavors vaig poder presentar-me enfortit als meus editors. Els hi vaig dir que volia escriure un llibre i els vaig esbossar l’argument del Napoleon of Notting Hill.
– “Però m’han de donar vint lliures -vaig dir- abans de començar”.
– “Les hi enviarem dilluns”.
– “Si voleu el llibre -vaig replicar- tindran que donar-me-les avui, perquè desapareixeré per escriure’l”.
– “Me les donaren”.
Explica Maisie Ward: “Distribuïa règiament. Ajudà al Moviment Agrari Catòlic, a les Cases Cecil, a tots els qui li demanaren ajuda. Educà a vàries nebodes i nebots de Frances i va donar diner o el va prestar, en sumes considerables, a vells amics que es trobaven en dificultats”…”Hi havia un home que solia passar setmanalment per rebre deu xílings, ningú tenia la menor idea de per quin servei. Si deixava de presentar-se, Gilbert enviava el diner per correu”. High Wycombe fou la parròquia dels Chesterton fins que, en gran part amb el seu ajut, es va poder construir una església a Beaconsfield. El pare Walter recorda Gilbert “inaugurant una fira i gastant pròdigament en totes les parades; retratan-se després en la seva companyia….”
Dorothy Collins explica que la manera de fer de Chesterton havia ocasionat problemes al seu viatge a Polònia: “Mentre estàvem a Varsòvia, l’entrada de l’hotel es va omplir de sobte de pidolaires de totes les nacionalitats i, en conseqüència, el director va anar a veure a Chesterton per demanar-li que no donés diner pel carrer, perquè estava actuant com un imant; li digué també que els semblava gairebé impossible lliurar-se de l’exércit de captaires que havien trobat una font d’ingressos esplèndida en l’estranger. Aquesta classe de coses succeïen en tots els llocs on anava el més generós de tots els homes, incapaç de guardar deu xílings a la butxaca i, no cal dir que, a Anglaterra passava el mateix”.
Chesterton utilitzava habitualment el hansom-cab (cabriolé) per desplaçar-se, encara que fossin trajectes curts, i s’oblidava després que l’estava esperant. En aquests casos, molt freqüents i en els que podien passar fins i tot hores, se’n reia amb ganes a l’advertir l’oblit, treia tot el diner que portava a la butxaca i obria la mà perquè el cotxer “S’ho cobrés”. D’aquesta manera solia pagar també en els pubs i en els restaurants, sense fixar-se en el compte. I tampoc importava molt si en alguna ocasió no en tenia prou perquè les seves propines eren sempre molt generoses.
Als Estats Units li proposaren anar a donar una conferència a una escola que no podia pagar els seus honoraris perquè es dedicava a l’ensenyament de filles de catòlics pobres. Va acceptar al moment, i no només els parlà brillantment durant tres quarts d’hora, sinó que va firmar uns cinquanta autògrafs per les nenes. Però, és clar, havia oblidat alguna cosa: el compromís d’assistir a una reunió social important. Arribà a l’escola un enorme cotxe, guiat per un xofer i ple de vàries dames en estat de gran excitació.
– “Mr. Chesterton, ha faltat vosté a un compromís important”.
– “He complert un compromís important –contestà ell– parlant a filles de pobres”.
