Ha passat un més i escaig des del tsunami de l’11 de setembre i tristament encara que de manera previsible encara es troba a faltar per part d’Espanya un sol argument tendent a debatre les raons catalanes. Posats a destacar arguments més o menys sorprenents, sorprèn per sincer el que va afirmar Ruiz Gallardón a la seva trobada amb empresaris catalans el passat dia 8, a saber que Espanya sense Catalunya no es podria mantenir a la zona Euro. Tot i que probablement ho deia per amenaçar implícitament amb que Espanya faria l’impossible per evitar qualsevol canvi en l’actual “statu quo” de Catalunya amb Espanya per pura supervivència, no va deixar de dir res que nosaltres ja sabéssim de fa temps: que sense nosaltres Espanya baixarà directament a Segona Divisió B o el que el mateix, que la seva relació amb nosaltres es colonial: no formem part de l’Estat com a subjectes polítics en termes d’igualtat, sinó només per pagar. Bé que les elits en són conscients de la realitat espanyola encara que la neguin en el debat polític…
La dinàmica de reescriure unilateralment les lleis alterant el contingut dels conceptes es lamentablement imparable i cada vegada més descarnada. L’Estat s’estructurà com una gàbia jurídica en relació a la qual no hi hagi cap escapatòria. Com una totalitat Hegeliana, molt més subtil i perillosa en tant i quan més desapercebuda per l’opinió pública, que matusseres declaracions com les del Ministre de Wert i la seva voluntat de “neo-espanyolització” de Catalunya.
El mantra de la necessària lleialtat institucional…. Efectivament el principi de lleialtat institucional que apareix en legislació espanyola es podria resumir en que cada administració ha d’evitar interferir en l’exercici competencial del veí i cooperar en el desenvolupament harmoniós de les competències d’uns i altres. La recent llei d’estabilitat pressupostària d’abril d’ enguany que es dedica a desenvolupar aquest principi resulta ser la més deslleial que recordo, en un cínic exemple de la perversió de les paraules en l’estructuració de la gàbia jurídica de la legalitat espanyola.
Després d’anunciar emfàticament que es obligat valorar l’impacte de les pròpies actuacions en les competències dels altres i que s’ha de respectar escrupolosament l’exercici legítim de les competències alienes, l’article 13 reparteix el 60% d’endeutament màxim permès sobre el PIB pel conjunt de les administracions atribuint-se l’estat un 44% del total del 60%, un 13% les anomenades comunitats autònomes i un 5% els ajuntaments. Es a dir l’Estat s’atribueix un 73% del total, un 21% les autonomies i un 6% els ajuntaments. Tenint present que l’Estat seguretat social inclosa suposa el 51% de la despesa global, un 36% les comunitats autònomes i un 13% els ajuntaments, ja està tot dit.
¿Com es poden exercir plenament les competències de l’estatut amb aquest repartiment de la capacitat d’endeutament?Escric això mentre rellegeixo les proclames post 12-O a Barcelona, apel·lant a que es pot ser plenament Català i Espanyol a la vegada. ¿No se n’adonen que la traducció en polítiques concretes d’aquest relat suposa perpetuar aquest “statu quo” colonial?
