La setmana s’ha vist alegrament sotraguejada per unes declaracions de la Sra. Chacón, d’aquelles que superen la mitjana que habitualment ens dedica. He buscat a Internet les seves paraules exactes, publicades al Diario de Sevilla, el dia 20, en carta al director, que diu: “En el día de ayer, en una información titulada “El duelo convulsiona al PSOE andaluz”, su periódico me atribuye por error la defensa del denominado pacto fiscal para Cataluña que reclaman algunas formaciones, como Convergència i Unió (CiU). Dicha información no se corresponde con la realidad. Por ello, quiero señalar lo siguiente: He combatido con uñas y dientes la propuesta de pacto fiscal que defiende CiU, entre otras formaciones nacionalistas. Bajo esa denominación, estas formaciones pretenden enmascarar la adopción del concierto económico para Cataluña. Fórmula que siempre he rechazado”.
I segueix: “Durante la pasada campaña de las elecciones generales, he defendido en todo momento el modelo de financiación autonómica que fue aprobado en 2009 y que ha sido positivo para el conjunto de las comunidades autónomas. He dejado claro, además, que cualquier actualización de ese modelo que se produzca en el futuro deberá partir de objetivos que nada tienen que ver con los que propugnan las formaciones nacionalistas”.
És el que té aquest país: prepares el teu article sobre l’heroisme de la parella de joves empresaris de Siurana que han començat la insubmissió fiscal i va la Sra. Chacón i i diu que deixarà la seva dentadura i les ungles a evitar qualsevol millora del finançament català. Una de les principals característiques d’aquests temps és la vulgaritat dels nostres polítics. Ja ni la hipocresia manté un cert nivell ni, encara menys, elegància. Fa uns anys, aquestes coses no passaven, però ara, en canvi, qualsevol candidat a liderar el PSOE es juga la dentadura i les dents, com si fos una partida de pòquer d’un tuguri de barriada. Encara que, de fet, a jutjar pels seus somriures, porta ja una temporada la Sra. Chacón clavant dentades per evitar que el país que la vota sigui una mica més pròsper i una mica menys deficitari.
Fa uns mesos l’Avui feia una entrevista a Miquel Iceta, el qual, després de tota una llarga llista d’explicacions buides i arnades, expressava la idea pròpia i fonamental de la raó de ser del seu partit: “El PSC té un projecte per a Espanya”. Així continuen les coses després de tres derrotes catastròfiques. Certament, els actuals dirigents del PSC tenen un projecte per a Espanya, però no semblen tenir-lo per a Catalunya. I estan disposats a deixar-hi ungles i dents.
Ja no és que el PSC conservi alguna complicitat amb aquella idea de socialisme democràtic i catalanista de Josep Pallach, és que tampoc no s’assembla de res al partit de Reventós i Maragall. És a dir, quan més ha girat la vista cap a Espanya, pitjors resultats ha obtingut, fins avui, que, fos en el PSOE, ha acabat desapareixent de Catalunya. Ningú no ha dimitit del partit -excepte el president Montilla, avui dolçament agombolat al Senat- a pesar d’un retrocés tan colossal. I la resta dels diputats salvats del naufragi a Madrid, que van votar contra el fons de competitivitat, segueixen deambulant sense rumb, amb les ulleres fosques, el coll de l’abric alçat i les mans a la butxaca, amagant dents i ungles, que dediquen mossegar i esgarrapar contra qualsevol avanç del seu país.
