La història és cíclica, diuen. No sóc partidari d’aquesta afirmació perquè implicaria entendre l’estudi de la història com l’aplicació d’una ciència exacta que, no només ens ajudaria a analitzar el passat, sinó que ens permetria predir el futur. Entendre-ho d’aquesta manera, des del meu parer i des del de qualsevol persona sensata, no seria res més que un greu error. El que sí que és cert és que davant d’estímuls similars l’ésser humà pot reaccionar de maneres molt semblants. És per això que podríem tenir el miratge que la història és cíclica o que es repeteix.
Ja deu fer cosa d’un parell d’anys o tres que em va caure a les mans el llibre Les dictadures, de Francesc Cambó, un assaig que va escriure el 1929 preocupat per un fenomen que s’estava estenent per tota Europa i que Espanya –i, per tant, Catalunya- ja havia començat a tastar amb Primo de Rivera. No vaig obrir-lo fins fa poc, tot fent passar a davant altres lectures, i quan me l’he llegit m’he esglaiat.
Cambó escriu en el període d’entreguerres i retrata un panorama que recorda esfereïdorament la nostra contemporaneïtat. Cerca els motius, els perquès, de l’aparició d’aquests nous règims polítics. Es pregunta si les dictadures són l’expressió de la potència d’uns països ferms i sòlids, són el vigor de les grans nacions i, per tant, un govern un grau per sobre de les democràcies parlamentàries, o bé si es tractaven de l’intent desesperat de trobar una medicina per a un país malalt. Analitzant diverses dades es decanta per la segona opció: eren, aleshores, els països més analfabets i més pobres els que apostaven pels règims autoritaris. Després vindria Alemanya que, essent un cas a part, li desmuntaria la teoria. Ara bé, això no fa que deixi de pensar amb els PIGS d’avui dia, coincidents en bona part amb els que ja Cambó assenyalava.
Hem assenyalat que alguns països van voler ser guarits amb la medicina de la dictadura. Però, quines eren les causes de la malaltia? Cambó, lúcid, n’assenyala més d’una. Apunta com a un dels principals problemes la poca operativitat dels parlaments democràtics. Ens descriu unes institucions que avancen a pas de tortuga a l’hora de prendre decisions que han de canviar l’estat de les coses en el dia a dia de les persones. Unes institucions on hi ha uns partits que es mouen per corporativisme i no en favor de l’interès general, bloquejant-se els uns als altres, escridassant-se. Aquestes característiques fan, segons Cambó, que aparegui una percepció de descrèdit vers la classe política. I aquesta desconfiança cap als representants electes és un caldo de cultiu perfecte per als demagogs, que hi troben el terreny adobat per fer quallar el seu missatge histriònic del «o tot o res», del «o és blanc o és negre» , el «quan pitjor, millor» i de «l’estàs amb mi o estàs contra mi». Diu Cambó:«el més fort i el més eficaç atac a la democràcia no ve dels tirans futurs, sinó dels demagogs presents», i hi afegeix: «l’aspecte més funest de la demagògia és la continua exaltació de la democràcia-dret, sense mai parlar de la democràcia deure». I no em puc estar de pensar en la demagògia generada pel moviment dels indignats i en el ressò excessivament dimensionat que ha trobat en determinats mitjans de comunicació.
Finalment, Cambó considera que la gran massa silenciosa de la població acaba lliurant-se als braços de la dictadura per fugir del desgavell de la convulsió social provocada per la demagògia. Ell considera que, si bé una dictadura pot suposar alguns beneficis a curt termini, acaba portant l’artrosi a tots els estaments del país i el remei acaba essent molt pitjor que la malaltia. També creu que hi ha casos en què un parlament pot dotar-se d’una dictadura de manera excepcional i temporal per fer front a situacions d’extrema crisi i que aquest fet no hauria de ser posat en el mateix sac que la resta de les dictadures. Considera que fins i tot podria ser necessari un gest com aquest en determinats moments. Ara d’això en diem tecnòcrates.
Val més que el desenllaç del que se’ns presenta acabi essent millor que el que van tenir Cambó i els homes del seu temps.
