Ahir al matí vam arribar-nos amb la Carola a la plaça de Sant Agustí. 22 de maig, Santa Rita de Càsia, i com cada any, milers de devots feien cua per per venerar la Santa i demanar-li l’impossible. És un espectacle increïble, no ho havia vist mai, i vaig tornar en estat de shock. Però no havia de ser l’última cosa extraordinària del dia, perquè a partir de les vuit del vespre, Santa Rita va començar a exercir el seu regnat. I a fe de Déu que va fer-ho implacablement.
Semblava impossible, però si fa quatre mesos CiU detentava l’alcaldia de Sant Cugat com la seva institució més important, avui el PSC li queda, tan sols, L’Hospitalet i Lleida. Els socialistes han estat escombrats del país i de les institucions. La derrota té gust a catàstrofe per ells, però és dolça per nosaltres, pels nacionalistes, perquè qualsevol gir que hagin de fer els socialistes, l’hauran de fer en clau catalanista. Quan més espanyol ha estat el PSC més derrotat ha sortit.
Semblava impossible, però CiU guanya, clarament, a Barcelona i a Girona, i el rerepaís li fa una confiança abassegadora. És una gran victòria, l’Azincourt dels convergents, sens dubte. CiU aconsegueix una fita mai igualada en democràcia, en unes condicions dificilíssimes. El president Mas surt reforçat i amb tots els avals per tirar endavant les reformes en les que està submergit. Que les candidatures de Barcelona i Girona estiguin plenes de nacionalistes de pedra picada és una gran alegria. Moltes felicitats i el desig que amb aquest triomf Catalunya avanci en el seu procés de llibertats.
Semblava impossible, però Santa Rita ho tenia clar, l’estrepitós fracàs de l’independentisme polític pot ser, paradoxalment, una oportunitat per començar a fer les coses d’una altra manera. Després que el senyor Ridao perdés més de la meitat de diputats a Madrid i el senyor Puigcercós li passés el mateix a Catalunya, ara és el senyor Portabella qui veu reduir la seva representació en un 50%, (a pesar dels pactes amb el senyor Laporta i RCat). Cap dels tres no ha dimitit. Això no pot continuar així. ERC ha d’enfrontar-se d’una vegada al mirall del fracàs, renovar-se, purgar-se, i ser capaç, amb gent nova, gent de diàleg, oberta, de consens, d’obrir-se a l’independentisme sociològic que continua esperant trobar-se una proposta coherent i seriosa. Si en les anteriors eleccions al Parlament el poble va matar el tripartit, ara l’ha enterrat. Ningú que vagament recordi al ciutadà aquells tristos anys passats no té cap possibilitat. Però Santa Rita no ofega i tots sabem que aquesta persona, nova, íntegra, de consens, a ERC, existeix. Ara és el seu moment. N’haurem de seguir parlant.
Semblava impossible, però també Santa Rita pot senyalar el camí, en la desfeta de Solidaritat i de Reagrupament. Em sap molt de greu pels amics que hi tinc als dos partits, però així no anem enlloc. Vinc insistint en què tothom és lliure de suïcidar-se, però que no ho és, en canvi, que ens sucicidin als altres. Cal reflexionar si l’espiral diabòlica en la que estan inmersos no porta més que a la destrucció absoluta. En concret, i en referència a Rcat, el meu partit, hem d’assumir el fracàs de les dues eleccions en les que hem participat i treure’n conclusions.
En general, és a tot l’independentisme explícit a qui aquestes eleccions envia un senyal claríssim: de rigor, de coherència, de solidesa, d’autoritat, de competència, d’antitoxicitat, de credibilitat. Sobretot això darrer, fins que l’independentisme no generi líders creïbles els seus votants es buscaran la vida per altres vies. Per exemple, en la CUP, que ha sabut presentar-se a ulls de molts com una opció senzillament normal i sense estridències. Ha tret uns grans resultats, enhorabona.
Però amb tantes peticions a complaure, lògicament, la Santa se’ns col.lapsa, es bloqueja i alguna petició deu escapar-se-li. Per exemple, l’esclat triomfant d’un espanyolisme que sabíem que hi era però que no li donem la importància que té. Els vots del PP han crescut arreu i s’han consolidat. És la força impúdica de l’espanyolisme afrós, sorgit de les tenebres i la misèria intel.lectual, que ja no és un grupet, sinó un grupàs. Sumat a l’aparició del feixisme arnat i carpetovetònic de la Plataforma per Catalunya, hem de reconèixer que tenim un problema molt gros com a societat. També haurem de tornar a aquest punt més endavant.
22 de maig, Santa Rita. Déu n’hi do la feina fa. L’any que ve hi torno, a Sant Agustí.
