Vivim en una societat on tot passa tan ràpid, on no tenim temps ni de fer una llista dels somnis perduts, dels que estan en construcció i d’aquells grans anhels que sentim que mai farem realitat, que l’estrès ja forma part de la nostra zona de confort. Vivim estressats, viatjant d’un cantó a l’altre, sempre amb un coet per el desig, a vegades innecessari, de voler arribar a tot. De treballar, de tenir temps per la parella, de buscar uns minuts per els amics i de fer escapades de tant en tant per no caure en la rutina de la que tothom ens posa en alerta.
Enmig de tot això, acabem l’estiu i sense adonar-nos-en ja estem en plena tardor. Ens passem tot l’any treballant i comptant els dies per agafar les esperades vacances i desconnectar de tot. Les desitgem tant que a l’hora de la veritat no som capaces de gaudir-les. Tinc la sensació que molts agafen les vacances com un bàlsam, una vàlvula d’escapament i no hauria de ser així. Les vacances no són la única etapa de l’any de la que hem de gaudir i aprofitar-la al màxim. Cada minut, cada dia, cada detall és digne de valorar-lo com a tal.
Inevitablement, l’estiu comença a marxar i amb ell, tothom torna a la normalitat, enyorada per molts. Es tornen a recuperar els horaris, la canalla torna a l’escola i a nosaltres, els adults, ens costa una barbaritat torna a la vida normal. A la que hauríem d’estar acostumats, per ser la que té més durada i més estabilitat. No obstant, el fred de bon matí, el canvi d’hora i amb ell el canvi d’armari, fa que ens sentim més tristos.
La nostra vida segueix igual que fa uns mesos. No ens ha passat cap desastre universal que fa que les nostres nits d’insomni siguin molt pitjors però ens costa més canviar l’estat d’ànim. Veure la vida com l’hem vist sempre. El cansament se’ns fa molt més insuportable, els dies que ens llevem amb el peu esquerre ens semblen els pitjors dies i ens sembla que només els tenim nosaltres. La resta de la humanitat viu en un univers paral·lel, on tot són somriures i bones cares. Nosaltres no. El mal temps, el fred que ens impregna per dins i que costa tant de fer sortir i els peus congelats ens posa de mal humor.
Estem més nerviosos, el nostre d’estat d’ànim ha caigut i així passaran els dies fins que ens haguem acostumat a posar-nos capes i capes de roba a sobre. Però d’aquí quatre dies, tot tornarà a canviar. Ja serà primavera i així, la roda seguirà girant. Com una noria.
