Hi ha una antiga llegenda que diu que la llei de Déu està basada en el que feia mil·lennis era la llei de les tribus o dels pobles. Unes lleis que els diferents pobles havien consensuat i s’havien compromès a respectar per evitar guerres i conflictes, per damunt de les pròpies. Per això eren poques i generalistes. Vindrien a ser la carta dels drets humans d’ara. Si realment fos així, no n’hi ha cap evidència científica, voldria dir que fa mil·lennis que la humanitat intenta consensuar uns acords mínims per poder viure en pau. I, que fa mil·lennis que els interessos geoestratègics, econòmics, ideològics, territorials… D’una part o d’unes parts de tant en tant trenquen el seu compromís. Mentre, la majoria, potser per excés de tolerància, potser perquè pensen que són afers interns en els quals no s’ha d’intervenir, guarda silenci, malgrat que la història ens ensenya que:
Vaig guardar silenci – Martin Niemöller
Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista, quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata, quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista, quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu, quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.
Malgrat la història ens ensenya que no hauríem de guardar silenci. La realitat és que no aprenem i que continuem guardant silenci. Un silenci que fa pensar:
Fa pensar que mentre es puguin vulnerar drets sense haver-ne d’assumir-ne les responsabilitats i les conseqüències difícilment es respectaran.
Fa pensar perquè costa tant trencar el silenci quan la guerra, els conflictes o les vulneracions de drets no t’afecten directament.
Fa pensar si el silenci converteix els compromisos adquirits en paper mullat.
Fa pensar en si realment volem construir un món en pau, basat en la confiança, el compromís i el respecte als drets fonamentals.
Ja sé que els drets fonamentals no són les lleis divines. Però no deixarien de tenir un punt diví si aconseguissin que els nostres fills poguessin viure en un món en pau.
