Sóc conscient que més d’un lector pensarà que potser és un atreviment meu qualificar els altres de “masses”. Jo no sóc sociòleg però molt em suposo que l’encerto si poso aquest qualificatiu a un col·lectiu sense estructurar, on es renuncia expressament a qualsevol jerarquització, i on, amb el risc de ser manipulats, tots, tothom és igual.
A aquestes alçades no cal que precisi que m’estic referint a les masses d’indignats. Aquests dies quan en tertúlies o trobades amb els amics hem sortit a parlar-ne, he dit ben convençut: El problema no és el soroll que fan, ni les destrosses al carrer i places i monuments, ni la facilitat amb què es deixen manipular. El problema de tot això és que tenen “raons”.
Joan Maragall comentava de la correspondència amb el Pare Ignasi Casanovas, S.J. arran del seu article “LEsglésia Cremada” i el felicitava per “la cruesa saludable amb què diu que els ministres de Jesucrist són perseguits també perquè el poble els té per aliats de la corrupció de les classes directores”. (Josep Benet: Maragall i la setmana tràgica, p. 217)
Mentre tothom va tirant i se’n va sortint, tots anem a les institucions a adormir les consciències. Però quan la situació rebenta, les solucions no són mai les paraules buides de sempre. La solució només pot ser encarar els problemes amb llenguatge clar i transparent.
Considero un encert l’encarament als revoltats que ha fet el President Artur Mas. La pau i tranquil·litat han de tornar als carrers que han de ser de tots i de ningú. I quan algú se’ls vol apropiar sense calendari de retorn, i amb violència, cal aplicar la llei i la norma decididament.
Ara bé, tota aquesta gent que han deixat les cases per anar al carrer, no ens estan interpel·lant? Entre la molta fullaraca deixatada entre pots i filferros i lones i plàstics, no hi ha cap missatge que hàgim d’atendre? El venerat Arcadi Oliveres ha comès l’error de posar-se a opinar en els mètodes de contenció (repressió) emprats. Allò que compta Sr. Oliveres, amb tots els respectes i consideració a una vida dedicada a Justícia i Pau, és allò que molts ciutadans no veuen –no veiem- que és el sentit de la protesta.
No puc resistir-me a reproduir un paràgraf de l’article l’Església cremada de Joan Maragall, aquell estiu del 1909:
“Destruint l’església heu restaurat l’Església, perquè aquesta és la veritable, aquesta és la viva, aquesta és la que es fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats, els odiadors…”
Ara estem vivint en societats laiques i per tant la revolta, la protesta, va dirigida als mandataris civils i polítics. Però el paral·lelisme –amb les distàncies degudes dels temps de misèria i explotació de primers del segle XX- amb aquelles revoltes no és inoportú.
Per una banda tenim el malestar i els drames de tanta gent que no veuen sortida als seus problemes, i per l’altra banda veuen que el poble accepta i els vota, polítics implicats en negocis tèrbols i corrupció.. Polítics que cobren sous astronòmics, acumulant càrrecs i retribucions. Banquers que administren diners que no són seus i per la qual funció s’atribueixen emoluments que ni amb milers de sous de la gent es podrien cobrir.
“Mercats”, als que el poble ara descobreix que la seva Caixa o Banc, tant se val, anava a pidolar quan li oferia una hipoteca barata, baratíssima, i per un import que ell no havia demanat, però que ben bé li aniria per rescabalar-se de les tensions diàries i els problemes quotidians. I que ara, aquests “mercats” reclamen poder recuperar amb recàrrecs impagables amb l’excusa del risc declarat per ells mateixos d’insolvència.
I el poble, sense saber on dar-les, s’esvera i diu que ja n’hi ha prou. I que el jovent amb gairebé nul·les possibilitats de prosperar, si és que ja té feina, renega de tot el passat i brama contra un futur que veu lligat a uns senyors contra els quals ningú protesta.
I que quan s’informa una miqueta del que està passant, descobreix que els mateixos que van saquejar les butxaques de ciutadans desprevinguts amb les hipoteques escombraria i varen assessorar el Govern de Grècia de com ho havien de fer per falsejar els balanços d’Estat, aquests mateixos ara assessoren les màximes dignitats polítiques del món per garantir-se del cobrament dels deutes fallits.
No havíem quedat que per ser deutes de risc, el deutor havia –ha- de pagar un plus d’interessos que li generen una picossada cada vegada que els cobra? Doncs si era un deute de risc i ara no es cobra, una de dues: O te conformes a no cobrar-lo, o si et situes dalt de l’escambell per forçar-ne el cobrament, retorna l’escreix d’interessos que n’has percebut com a prima de risc.
Algú ho havia de dir! clama el personatge del Polònia. I la cosa no és banal, perquè si no hi ha un lideratge que planti cara als que ho volen tot, la cosa no s’apaivagarà. Suposo que ningú dubta que tenim al davant uns problemes de magnitud incalculable, amb rebots imprevisibles i finals que no són precisament de pel·lícula. Si és així, pensar que aquesta situació minvarà i tot tornarà a ser com les sortides clàssiques de la crisi, és un error que pot ser de conseqüències siderals.
La protesta és a l’abast de les masses. Les solucions?, dels qui ostenten la representativitat social i política. Necessitem polítics amb visió de futur i valenta per encarar els problemes reals, sense eufemismes. Això és el que volen els indignats. No ens encallem a només parar el soroll –que s’ha de fer, i tant!-. Mirem més enllà i aconseguim que les coses es diguin pel seu nom i que tothom afluixi la part que li toca.
Uns nous Pactes de la Moncloa? Amb Pacte Fiscal inclòs, potser sí.
Josep M. Puig
Terrassa
