Fa pocs dies que vaig acabar de llegir “Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor)”, un interessantíssim recull d’informes sobre obres catalanes fets per censors franquistes, emmagatzemats a l’Arxiu General de l’Administració de l’Estat d’Alcalá de Henares. Sí, ja sé que vaig una mica tard, que aquest llibre va aparèixer el passat març, però més tard es va llegint l’Odissea o la Bíblia, així que no passa res.
Una de les característiques d’aquest llibre és que deixa al lector una sensació profundament desagradable. Ja comencem malament, perquè a la portada hi apareix una foto, ben de prop, d’un pregadéu, la que és, des del meu punt de vista, una de les bestioles més fastigoses que ha creat la natura. Expliquen els autors d’aquest recull, en Quim Torra i en Jaume Clotet, que durant l’elaboració del llibre se’ls va aparèixer un d’aquests animals entre la paperassa de l’arxiu. A partir d’aquesta aparició, en el pròleg, estableixen un paral·lelisme entre l’afany devorador instintiu que tenen aquests animals vers les seves víctimes amb el mateix afany destructiu que empraven els censors amb les obres literàries. D’aquí la foto de la portada.
No obstant això, jo lligaria més la imatge de l’animalot i el contingut del llibre a partir de la sensació de repulsió física que em provoca l’insecte. Una repulsió que va lligada indestriablement amb un sentiment similar a la por, l’angúnia. El rostre demoníac i el caminar cerimoniós casa bé amb els personatges grisos que s’autoanomenaven “lectors”, que provoquen uns sentiments similars, i és que ens remeten a períodes obscurs que Déu vulgui que no els haguem de viure mai.
Aquest llibre ens mostra les entranyes del que significa un règim dictatorial. Ens n’ensenya les interioritats més íntimes. Ens porta a l’obra d’Orwell i a les vides de milions de persones que han vist la seva llibertat evaporada sota els jous de més diversos signes. El que més sobta és veure autors humiliats, intentant fer la gara-gara a personatges que serien insignificants si no fos perquè van estar al bàndol vencedor. S’hi pot veure editors arrossegant-se demanant clemència per a les obres i els aires magnànims i perdonavides dels foscos personatges escrivint “puede publicarse”.
És això el que importa d’aquest llibre, no pas les opinions irrellevants, que en situacions normals mai haurien estat demanades ni tingudes en compte, sobre aquella o altra obra.
