Passada la primera experiència electoral seriosa. Patacada monumental, de campionat. No sóc militant d’ERC, però tornaria a apostar pel mateix candidat, que em continua semblant el millor dels qui s’hi han presentat, i pels mateixos companys de llista. L’error del tripartit continua passant factura, i grossa, i encara n’hi ha per temps. I la sensació, a més, que a penes ningú no deu llegir-se els programes electorals. Si no s’editessin, seria igual i els partits podrien estalviar-se un munt de diners. Tampoc les campanyes no serveixen de gaire, ni els debats. En orris, el somni del pacte amb CiU. Els defectes de qualsevol família acaben reproduint-se a la societat i són les ombres de la caverna de Plató (Llop). Tenia decidit, si la cosa hagués sortit bé, de dedicar un petita porció de la vida, encara que fos complicant-me-la, al servei del meu poble. No podrà ser. No puc negar, però, aquell cert alleujament, aquella sensació que en mi tot continuarà aproximadament igual. Que hi haurà les classes, que hi haurà la lectura i l’escriptura i encara alguns viatges que em queden per fer. I els dies que no et cal res ni ningú. I, sobretot, queden els fills i el fet de veure com consoliden el seu camí i omplen de mica en mica l’àlbum de la seva vida i el desig que sigui inexhaurible la seva capacitat de felicitat. I l’afegitó que significa tota la resta.
