Ell no en sabia gaire d’allò però la seva sensibilitat li deia que Déu n’hi do, que aquell fresc de l’Assumpció i els altres frescos barrocs del claustre tenien un no sé què que tibava l’esperit cap amunt. Però ja era hora de marxar cap el roserar dels Amis des Roses i va sortir d’aquell claustre gòtic de l’antic convent dels frares Recol·lectes. Si pujava per la Grand Rue i tombava a l’esquerra al final, no trigaria més d’un quart.
Havia arribat a Saverne el dia anterior i ja havia fet un tomb després d’alliberar-se del seu lleuger equipatge. La ciutat era novament francesa després del Tractat de Versalles. L’edifici del seu hotel, Chez Jean, ja tenia un marcat aire alsacià, però les maisons Katz i Mitterspach, amb les seves façanes de fusta i finestres del segle setze, l’havien deixat atònit. Després, per la tarda, havia embadalit durant la seva passejada pels voltants del Château des Rohan i els seus jardins.
Mentre caminava recordà el certificat de mèrit que havien atorgat a la seva Margarita Riera l’any passat al concurs de la Bagatelle, al cor del bosc de Boulogne. Era una pernetiana de grans pètals i d’un color rosa fosc pujat, amb un arbust amb fulles petites d’un verd brillant i bronzejat. El de París era el concurs de roses noves més important del món i s’havia presentat per primera vegada amb les seves tres primeres creacions, la Margarita Riera, la Francesc Corbera i la Oleguer Junyent. Allò havia estat una sorpresa inimaginable i una satisfacció inenarrable. No es podia demanar més per a un novell en la creació de roses! En aquesta tercera edició del concurs de Saverne havia presentat una nova rosa que havia batejat amb el nom de Marí Dot, dedicant-la al seu fill petit.
L’auditori del roserar era ple de gom a gom. Va seure tímidament en un lateral de les butaques mentre cercava alguna cara coneguda de l’any passat a París.
– Et enfin, a l’unanimité, le jury a décerné la médaille d’or à une rose merveilleuse et délicate, la Mery Dot, laquelle a été présenté par l’obtenteur espagnol Pedro Dot.
Va fer un salt a la butaca mentre començava una ovació que va fer que s’extremís. Va empassar-se saliva i s’adreçà cap a la Presidència a recollir el guardó mentre roseristes de tot el món, aplegats en aquell auditori, seguien aplaudint llargament.
Era l’abril de 1925. Aquella rosa, la Marí Dot, que tothom va lloar i va creure que era dedicada a una preciosa nena, va perdre’s, però, sortosament, ha estat retrobada.
En Pere Dot Martínez havia nascut a Sant Just Desvern el 28 de març de 1885 a la finca de la Torreblanca, a tocar de Sant Feliu de Llobregat, propietat del marquès de Monistrol. A la finca hi treballava com a director tècnic el seu pare, Simó Dot i Canalias, un reconegut horticultor especialitzat en arbres fruiters que havia participat en concursos internacionals amb la Diputació de Barcelona. Es va casar amb Benita Martínez, de Madrid, i varen tenir quatre filles -Paula, Carme, Teresa i Pilar- i en Pere, que va ser batejat a Sant Feliu. Deu anys després, en comprar el senyor Dot una masia en aquest municipi, tota la família s’hi traslladà a viure-hi.
A començaments de segle, quan en Pere comptava amb setze anys, el seu pare el va enviar a Barcelona a treballar amb els hereus de Joaquim Aldrufeu, mort deu anys abans, el qual havia estat un gran viverista i un dels pioners en el conreu de roses. El Pere, que s’havia iniciat en la jardineria amb el seu pare, acabà d’aprendre l’ofici.
Des de jove freqüentà l’Ateneu, inicialment ubucat al carrer del Pou de Sant Pere, aleshores un dels llocs de reunió dels republicans santfeliuencs. A partir de la confluència de determinats grups republicans i catalanistes, el 1909 es fundà un grup polític autòcton, el Foment Republicà Autonomista, i en Pere Dot s’hi apuntà.
L’agost d’aquell any de 1910, juntament amb altres dos amics membres del Foment Republicà, va fer el seu viatge iniciàtic per Europa. Viatjaren en tren des de Barcelona amb una parada curta a París de trànsit cap a Brussel·les, on s’hi van estar uns dies visitant l’Exposició Universal d’aquell any. Van tornar a París pràcticament un dia abans de l’incendi que va devastar l’exposició. Van relatar les seves vivències en deu articles a la revista “Sang Jova”. El Pere en va escriure un en el qual relatava el concurs aeri promogut pel diari Le Matin al qual va assistir.
Aquesta fascinació pels enginys en general, i per l’aeronàutica en particular, el va acompanyar tota la vida. El 1918 es va apuntar al viatge inaugural en hidroavió Barcelona-Mallorca. No és segura la relació directa amb aquest primer contacte amb les illes de la Calma, però el fet és que va comprar una casa a Mallorca i va plantar-hi roses amb la intenció que el clima li permetés d’avançar la temporada, però l’any següent quan hi va tornar es va trobar que se les havien menjat les cabres.
Es casà amb una noia santfeliuenca, la Josefa Ribas Mas. El 1916 van tenir el primer fill, en Simó. Per aquell temps en Pere, que fins aleshores havia seguit els passos del seu progenitor com a horticultor i viverista, va decidir dedicar-se en exclusivitat a la creació de roses. Comptava uns 30 anys. Aquesta decisió no va agradar gens al seu pare, fins al punt que el va desheretar, posant com a hereus els néts. L’empipament, però, se li va passar anys després, i es va arreglar tot.
En aquella època, al país ningú no es dedicava a obtenir nous rosers de manera sistemàtica i professional. Certament els viveristes com Aldrufeu oferien sovint noves varietats de roses, però aquelles creacions eren accidentals degut a que en els seus vivers els rosers de diferents variants creixien uns al costat dels altres, i es produïen encreuaments per pol·linització natural. Així, de tant en tant, apareixia un nou roser o roses noves en una branca, i si la varietat era ferma i bonica, es posava en el catàleg comercial i es llançava al mercat.
Als països centreeuropeus la pol·linització es practicava als mesos de maig, juny i juliol, generalment dins els hivernacle, però Dot va centrar la seva pràctica al mes de juny, i a ple sol. Primer escollia les roses que volia creuar. La que havia de servir de mare havia de ser poncella a mig obrir, per assegurar que no hagués tingut temps de desprendre pol·len damunt dels seus pistils. A la sortida de sol, li arrencava els pètals, tallava els estams, i ho cobria amb una petita paperina. Amb això evitava que els insectes la pol·linitzessin amb el pol·len d’altres roses. De la que havia escollit com a pare li recollia les anteres, la part superior dels estams, i les posava al sol, sobre un paper fi sota un vidre, aconseguint que l’escalfor desprengués el pol·len. Després, al voltant del migdia, aplicava el pol·len sobre els pistils de la flor mare.
El fill petit, el Marí, nasqué el 1918 i uns anys més tard en Pere comprà la finca Sol i vent, per sobre de les rambles de Sant Feliu, i allà instal·là el seu negoci, Rosas Dot, on va començar a investigar amb diverses varietats. El setembre de 1923 va iniciar els seus treballs amb la rosa Moyesii, i una mica més tard treballaria amb les roses Molsoses. Aquestes roses porten unes glàndules semblants a un recobriment en forma de molsa a les tiges i als sèpals, i el seu color abastava des del blanc als rosats i porpres. Aquells anys Pere Dot va crear la Golden Moss, de color groc préssec, el primer groc en les Molsoses. Tenia trenta-set pètals, moderadament olorosa, i amb un fullatge rugós i vigorós. De seguida començà a presentar les seves primeres creacions als concursos de París i de Saverne.
Pere Dot havia dedicat una de les seves primeres roses a un amic, el polifacètic Oleguer Junyent, conseller artístic de Cambó i de Lluís Plandiura. I resultà que en Junyent era amic de l’arquitecte paisatgista Jean Claude Nicolas Forestier, creador del primer concurs de roses del món al parc de Bagatelle i mestre de Nicolau Rubió i Tudurí. Alguns anys abans Forestier havia estat contractat per enjardinar i arranjar part de la muntanya de Montjuïc per a l’Exposició Internacional que s’havia de celebrar el 1929, i viatjava sovint a Barcelona. Vers el 1923, durant un d’aquells viatges, Junyent li va mostrar la rosa que li havia dedicat Pere Dot i el francès va voler conèixer l’obtentor, i tots dos es van plantar a Sant Feliu per a visitar-lo.
Dos anys després Forestier va aconsellar al seu compatriota Jean Henri Nicolas que visités Dot. Segons explicà després Nicolas, va agafar un tren aquella mateixa nit i en arribar a l’estació de França de Barcelona Dot l’esperava per portar-lo a veure la seva explotació. Aleshores Nicolas era el director tècnic de Conard-Pyle Company de Pennsilvània, una de les principals i innovadores empreses de rosers dels EUA. Més tard, el 1930 va ser fitxat per un altre gegant roserístic, la Jackson & Perkins. Els dos van mantenir una estreta relació fins la mort de Nicolas el 1937.
Així s’iniciaren les seves connexions amb els roseristes dels EUA. Conard-Pyle Co. començà a importar les seves roses. A més, la seva participació en els concursos internacionals li va permetre mantenir relacions amb molts altres professionals, com l’holandès Mathias Leenders, l’alemany Wilhelm Kordes, el francesos Louis Lévêque, Charles Mallerin i Joseph Pernet-Duche -guanyador de tretze medalles d’or a París-, o els germans Dickson, nord-irlandesos. El 1929, al catàleg de l’empresa australiana Hazlewood Bros Ltd. ja figuraven un bon nombre de roses Dot.
A començaments dels anys trenta Griffith Buck, encara estudiant de batxillerat, escrigué a Pere Dot interessant-se pel seu treball. La seva relació es va intensificar al final de la Segona Guerra mundial, quan el nord-americà va esdevenir doctor i professor de la Universitat de Iowa. Seguint una línia de treball que havia iniciat Dot als anys vint, Buck va aconseguir unes 80 varietats de roses resistents a les baixes temperatures i a les malalties, creuant híbrides del te, fecundes però febles, amb roses salvatges, resistents, però que floreixen només una vegada l’any. El 1981 el Doctor Buck li va dedicar una rosa pòstuma, El català.
En Pere escrivia força, en català i en castellà. A més parlava el francès amb fluïdesa i comptà amb algú que l’ajudava amb l’anglès. Anotava observacions i mètodes en els seus quaderns i col·laborava amb certa assiduïtat amb l’American Rose Annual, presentava articles a la revista professional Agricultura i Ramaderia, a la revista dels roseristes francesos i moltes d’altres. Més que explicar les coses, les relatava amanint-les amb anècdotes. A més va mantenir molta correspondència. En les relacions va ajudar-lo el seu tarannà discret i senzill, més aviat introvertit, però sorneguer i molt bon conversador. L’amplitud de les seves coneixences queda palesa en els noms de les roses que va crear: intel·lectuals i artistes –Junyent, Hermen Anglada, Apel·les Mestres, Joaquim Mir, Francesc Matheu, Eduard Toda,…-, membres de la burgesia i polítics -Li Burés, esposa de Francesc Burés, Francesc Cambó, Vídua Verdaguer, és a dir, Francesca Bonnamaison- i membres de la noblesa com Cayetana Stuart o la Condesa de Sàstago.
Al concurs de la Bagatelle del 1927 es van presentar seixanta varietats i la Mme Gregoire Staechelin de Pere Dot fou la que va obtenir la medalla d’or. Era un roser de fullatge verd fosc que dona unes poncelles allargades i elegants. Les flors tenen pètals ondulats, d’un delicat color rosa matisat amb un to viu, i exhalen un perfum suau i agradable. La rosa causà una tal impressió que va ser anomenada La glòria de Bagatelle. També guanyà l’or al concurs de Saverne, i pocs anys després l’American Rose Society la va premiar amb la medalla John Cook. Pyle, el president de l’entitat, va viatjar a Barcelona a fer-li el lliurament de la medalla, la qual li imposà l’alcalde Güell amb la presència del cònsol dels EUA i altres personalitats.
L’entusiasme de Dot per les roses o la seva visió estratègica comercial -o ambdues coses alhora- el portaren a bastir tot un món al voltant de la seva activitat roserista. Impulsà concursos, fomentà associacions, cercà mecenes, escrigué reportatges,…
L’any 1928, a l’Ateneu Santfeliuenc, va fer la seva primera exposició de roses. El juny d’aquell mateix any va aconseguir que Jean Henri Nicolas es reunís amb Rubió i Tudorí, director dels Parcs i Jardins de Barcelona, per poder discutir sobre el seu projecte de crear un jardí i un concurs internacional de roses noves. Nicolas va suggerir com a lloc els jardins del Palau de Pedralbes. L’Ajuntament de Barcelona, aprovà la creació del concurs anual el qual s’hauria de realitzar finalment en aquests jardins, els quals van se cedits per Alfons XIII. Un tret innovador respecte d’altres concursos era que les valoracions de les roses no es feien només a la primavera, com era tradicional, sinó també a la tardor.
El 1930 impulsà la creació de l’Associació d’Amics de les Roses de Catalunya. Ell va escriure el manifest fundacional i aconseguí el suport de la burgesia barcelonina. A la mateixa entitat hi participaven altres roseristes com el seu amic santfeliuenc Llorenç Pahissa, Cebrià Camprubí, instal·lat a Cornellà, Josep Pedrosa, de Sant Just Desvern, o Blai Munné, que treballava a Gavà. Molts d’ells havien començat el seu treball roserista sota el seu mestratge.
Pocs mesos abans de la proclamació de la República, el rei va atorgar-li la creu de cavaller del Real Ordre Civil del Mèrit Agrícola. Durant els anys de la República el concurs internacional de Barcelona arribà a assolir un número de participants superior al de Bagatelle. Pere Dot hi participà en tots com a concursant o com a membre del jurat. El 1930 s’endugué la medalla d’or de la ciutat pel seu roser Francesc Cambó, de color entre groc i vermell lacat. El darrer concurs es celebrà el 1936 i Barcelona no comptà amb cap altre concurs fins el 2001, quan començà el roserar del Parc Cervantes.
En esclatar la guerra civil, i malgrat dedicar una part dels seus camps a la producció de menjar, va continuar treballant. La Generalitat va decretar la protecció de la seva explotació i li comprà tres mil peus de rosers per a les seves escoles, i el comitè revolucionari de Sant Feliu autoritzà una jornada laboral especial pels seus treballadors. Durant els tres anys de la guerra aconseguí divuit noves creacions i en presentà algunes als concursos de l’American Rose Society i de Bagatelle, guanyant diversos premis i certificats. També treballà en l’obtenció de roses en miniatura. Durant aquests anys, i després, l’empresa Star Roses comercialitzà les seves roses als EUA i el 1940 l’American Rose Society li atorgà la Blue Ribbon per ser l’únic hibridador amb dues varietats entre les deu millors creacions mundials d’aquell any.
En acabar el conflicte presentà una petita rosa de color groc que va anomenar Estrellita de Oro, fruit de l’encreuament de la seva Eduardo Toda, un rosa pernetiana groga, amb la Rouletti, de color rosa. L’Estrellita de Oro va guanyar el certificat especial a París el 1941 i després la medalla d’or a Lió. Altres miniatures creades per ell són Para ti, Regina, Perla de Montserrat i la Rosina, que el 1951 va guanyar el Trial Ground Certificate de la Royal National Rose Society anglesa. La seva creació de miniatures culminà el 1957 amb Si, considerada la rosa més petita del món. Feia 5 mil·límetres i quan li preguntaven si allò era realment una rosa, ell responia amb un lacònic, sí. Al Regne Unit les seves roses miniatures van ser molt apreciades, i el seu representant a les illes, en Harry Wheatcroft, va denominar la Rosina amb el nom d’una filla seva, Josephine Wheatcroft.
Amb l’acabament de la guerra el món de Pere Dot havia pràcticament desaparegut: amics i coneguts exiliats, institucions eliminades, associacions prohibides, l’entitat Amics de les Roses dissolta… L’activitat roserista català quedà aturat fins als anys cinquanta quan es començaren a celebrar concursos a diverses localitats, però Pere Dot continuà amb la seva activitat. Els seus dos fills havien lluitat en l’exèrcit republicà i Marí va ser ferit al front, i en tornar de les trinxeres es reincorporaren al negoci familiar. Així s’inicià una nissaga de roseristes. Gertrudis, la dona de Marí, també s’hi dedicà, i un dels fills de Simó, en Jordi, i els tres de Marí, Víctor, Robert i Pere, han continuat en la professió i han creat noves varietats. Per a Roses Dot van arribar uns anys de gran projecció. El catàleg comercial anual de l’empresa era un àlbum de colors impressionant i l’acompanyava un fulletó amb instruccions per fer la plantació, la cura dels rosers i la manera de combatre insectes i malalties.
Durant aquells anys de la postguerra, Dot va desenvolupar amb el seu fill Marí, una nova tècnica d’hibridació. Consistia en treure els sèpals i els pistils de la rosa que proporciona el pol·len i suspendre-la al damunt de la rosa mare, totes dues embolcallades amb un con de paper. Aquesta protecció permetia que es pogués fer a qualsevol temperatura i hora del dia. Els dos calzes havien d’estar aproximadament en la mateixa fase de creixement, i així maduraven conjuntament poc després d’haver realitzat l’operació. Aleshores, en un moment o altre, el pol·len cau i és absorbit seguidament pels pistils. Això succeeix de “manera automàtica, d’aquí el nom de sistema automàtic”, va escriure en Pere explicant el nou mètode.
Pere Dot va ser un dels grans creadors de roses, amb una vocació on es combinava l’investigador infatigable i l’innovador atrevit. Les seves línies de treball foren les creacions d’Híbrids de Te, sobretot a partir del anys quaranta, el desenvolupament de roses Miniatures, la introducció del color groc en les roses Molsoses i la recerca de nous colors i tons en les Pernetianes. En aquest camp, el 1932 va obtenir la Condesa de Sástago, la primera rosa bicolor, amb pètals de color escarlata d’un costat i groc daurat de l’altre, que va rebre el primer premi al concurs de Roma i va ser molt popular als EUA.
El 1927 va crear la Nevada, que fou la primera hibridació aconseguida de la rosa Moyesii, encreuada amb una Pernetiana. És un roser d’aparença boscana i poques espines, amb flors de color blanc crema amb estams de color d’or. En una enquesta sobre els millors rosers a escala mundial realitzada el 1973 per la Royal National Rose Society entre els millors especialistes del Regne Unit, Nevada empatà en primera posició amb la mítica Golden Wings de Roy Shepherd del 1956.
A finals dels 50, amb més de setanta anys, Dot començà a viure una mica apartat de tot, passejant pel seu jardí de Sant Feliu, contemplant l’evolució dels nous rosers procedents d’hibridacions i provatures que encara anava fent, i acollint i ensenyant amb molt de gust a tots els que anaven a veure’l cercant el seu consell. Havia creat prop de 180 rosers, als quals es poden afegir els obtinguts pels seus successors, arribant aleshores al nombre de 256.
A començaments dels anys 70, la família va dividir el negoci. Marí i els seus fills marxaren a Cervelló, mentre Pere Dot amb Simó i els fills d’aquest es van traslladar a Vilafranca. Allà morí amb 91 anys, el 12 de novembre de l’any 1976.
El 1998 la seva ciutat va crear un roserar amb el seu nom i el de Camprubí, i allí els Amics de les Roses de Sant Feliu han aconseguit introduir de nou un centenar de les seves creacions. Altres perduren a roserars públics o privats arreu del món, com el Europa Rosarium a Alemanya, el Carla Fineschi a la Toscana, el Parc Cervantes de Barcelona, el Ramón Ortiz de Madrid, la Roseraie de L’Haÿ o la de François Mitterrand a França, i altres a col·leccions privades a Espanya, Austràlia o els EUA. Malauradament algunes de les seves roses s’han perdut per sempre.
A mitjans del anys vint, poc després de morir la germana de l’industrial Miquel Mateu, Pere Dot convingué amb ell que el dia que tingues una rosa nova veritablement excepcional se la dedicaria a ella. Com explicava a la revista Vida Femenina l’any 1936, “passaren dos, tres, cinc anys; de roses noves en sortiren moltes, ben boniques, però el que hom cercava no era allò; calia quelcom millor”. Quan per fi n’escollí una, “tot seguit li posàrem el nom d’Àngels Mateu, nom que tothom que veu la rosa i coneixia l’Àngels el troba ben merescut”.
Així era en Pere Dot. Darrere del seu capteniment senzill i la seva afabilitat hi va haver un professional seriós, compromès i perseverant que va ser el primer en petjar els camins de l’activitat roserista a Catalunya i arribà a ser un referent mundial.
