Des de la trencadissa de Pedralbes els sectors periodístics afins al Govern no estan contribuint massa a generar la unitat que fan veure que reclamen. Primer de tot perquè s’està volent escampar culpes, enfangant-ho tot, i fent que la ciutadania se senti decebuda amb la política en general. Es tracta, també, d’assenyalar com a mal patriota a qui no secundi una unitat basada en la submissió als interessos electorals de CiU, sense tenir en compte que absolutament tots els partits polítics pel dret a decidir, així com Òmnium i l’ANC han expressat públicament que l’enquesta del 9N –legalment és això- no és la consulta que s’havia parlat. La cosa ha arribat a tals extrems que el periodista Josep M. Torrent feia un article a El Singular Digital titulat “Un xec en blanc per al president Mas”. Jo entenc que en democràcia no hi poden haver xecs en blanc, sinó un control rigorós i continuat. Els cants de sirena del messianisme i l’adhesió incondicional haurien de posar en alerta la societat sencera.
Amb voluntat d’aclarir una mica els fets i no pas de contribuir a la discòrdia, crec que és positiu enumerar per quins motius hi ha desconfiança entre CiU i la resta de formacions polítiques i socials a favor del dret a decidir. CiU té un paper cabdal en la resolució d’aquesta situació i, de moment, no està afrontant les reformes i canvis que serien necessaris per establir una confiança mútua que permeti avançar per la via de la unitat:
1 El problema d’UDC: Des que s’ha iniciat el procés polític que estem vivint que el paper d’UDC no ha estat massa clar sinó que, és més, ha servit per a generar confusió i desconfiança. Les habituals cartes de Duran i Lleida a la militància i el seu ús malintencionat de Twitter han servit molt sovint per atacar a altres formacions a favor del dret a decidir, així com per marejar a la ciutadania amb propostes de pactisme tronat amb l’espanyolisme. La premsa ha publicat recentment que el govern espanyol explora la possibilitat d’un pacte CiU – PSC, un escenari que Duran alimenta amb declaracions i reunions “secretes” amb periodistes a la porta amb el líder socialista. Per cert, el mateix Mas va amenaçar a Junqueras de pactar amb Iceta, tal com va informar el diari Ara. Però tornant a Duran, la seva falsa retirada va fer que Ramon Espadaler fes un pas endavant com a secretari general de CiU. Si algú tenia qualsevol esperança en aquest canvi degudament calculat, ja la pot anar abandonant. Espadaler està al servei de Duran i ja ens ha deixat clar que no vol una Declaració Unilateral d’Independència i que és partidari d’acabar la legislatura gestionant la misèria fins el 2016. Recordeu la cimera del 3 d’octubre al Palau de la Generalitat, en la que Mas va cedir davant la pressió dels partits sobiranistes. Les cares d’Espadaler i Ortega eren les de la derrota. Ara ja s’han cobrat la venjança.
2 A CDC no tot són flors i violes: A la premsa es parla d’una possible llista unitària de CDC amb ERC amb una possible fugida d’UDC. Primer de tot, no tinc clar que CDC vulgui tal trencament, perquè sinó ja s’hauria d’haver produït molt abans i evitar així el xantatge parasitari de Duran que ens ha acompanyat tots aquests mesos. Però posant per cas que CDC estigui disposada a fer-ho, hem de mirar els problemes de fermesa independentista que hi ha dins del mateix partit. Per exemple, és sabut que el conseller Germà Gordó és poc partidari de la independència i, com a mostra, tenim declaracions seves del passat mes d’abril defensant un pacte amb l’Estat i rebutjant qualsevol mena de decisió unilateral de Catalunya. Gordó rai, que ha estat prou discret. El que s’ha mostrat com a element desestabilitzador -i que ara no parla massa perquè ja hi ha prou inestabilitat- és el conseller Santi Vila que ha fet un paper similar al de Duran i Lleida: buscar ser el focus d’atenció mediàtic amb crides al pactisme i un ús serpentí de les xarxes socials.
3 La deslleialtat amb el 9N: Com ja he dit abans, el nou 9N no és el mateix que l’anterior. No ho és si mirem la mateixa Llei de Consultes, que en el format anterior obligava al Govern a pronunciar-se en un termini màxim de 2 mesos, mentre que en el cas actual no l’obliga a res i té el caràcter d’una enquesta massiva a la qual nosaltres acudim a ser preguntats voluntàriament. Per tant, la segona legalment no genera un mandat democràtic, per la qual cosa difícilment pot ser acceptat com a tal per a la comunitat internacional. Al marge d’això, és cert que és important que hi participem, com a votants i com a voluntaris, tenint clar que es tracta d’una protesta massiva emparada per la Generalitat. Malgrat es posi molt èmfasi en assenyalar ERC com a dissident perquè les enquestes apunten que esdevindria la primera força del país, el cert és que han estat tots els partits polítics i també les organitzacions de la societat civil les que han assenyalat que una cosa no és igual que l’altra i que després del 9N s’hauran de fer eleccions. Es pot argüir que la consulta anterior no era legalment vinculant, cosa que és certa. Es pot defensar que la participació massiva en aquest nou format pot resultar molt vàlid de cara a la visibilitat del conflicte, també. Però el que és inqüestionable és que si el Govern hagués seguit endavant amb l’anterior format malgrat la suspensió del TC tal com havia pactat amb la resta de formacions (i d’aquí la trencadissa de l’incompliment) s’hagués entrat en un punt de no retorn molt similar al d’una DUI.
4 Ús partidista del terme “unitat”: Des de l’entorn mediàtic de CiU i des del mateix govern, com ja s’ha dit, s’ha iniciat una campanya per assetjar a tota possible dissidència del camí emprès pel Govern. Aquests linxaments tractant d’irresponsables, sectaris i, gairebé, botiflers als qui no secundin el camí marcat per ells precisament no ajuden a ajuntar-se. Que el conseller Homs digui que Herrera “és lliure de no anar a votar com ho ha fet Alícia Sánchez Camacho i el senyor Albert Rivera” no ajuda. No ajuda, tampoc, que s’anunciï un fals pacte amb la CUP per mirar de contrarestar la protesta massiva d’Òmnium i ANC de diumenge. Ajuda encara menys que Duran digui que Òmnium i ANC “no tenen representativitat en una democràcia parlamentària” i que des de CiU es filtri a La Vanguardia que consideren un “xantatge” que l’ANC els demana eleccions.
5 Objectius poc clars d’una possible llista única: Parlant de xantatge, pot ser molt xantatgista la utilització de la llista única. Des de CiU es dóna per fet que tal llista única ha d’anar liderada pel seu candidat, cosa que no ha de ser així necessàriament. De fet, si es volen allunyar els fantasmes del partidisme de qualsevol dels sectors, el millor seria que aquesta llista fos liderada per independents, de tal manera que no perjudiqués ni beneficiés a cap sigla. Per reforçar la posició que defensa que Artur Mas ha de ser cap de llista d’aquesta candidatura unitària es sol dir que és ell qui ha donat la cara com a President, però cal insistir en què els partits es presenten per guanyar les eleccions i que, si les guanyen, ho fan per governar. Això no és pas una càrrega, sinó l’objectiu que legítimament busquen, és a dir, un premi. Però posant per cas que Mas hagi de ser cap de llista, opció que no descarta pas la societat civil sobiranista ni ERC (al marge de la CUP, que ja ha dit per activa i per passiva que no formarà part d’aquesta llista i, curiosament, des de CiU se la tracta de forma molt benèvola) ha de quedar clar per quin motiu ha de servir la llista. El que està clar que no pot ser el seu objectiu és el de mantenir en el poder algú ni el de maquillar fracassos electorals. Per tant, no pot ser que Josep Rull anteposi la negociació de la independència amb l’Estat, que ja se sap infructuosa de bones a primeres a no ser que el que es busqui és un camí del mig, a la Declaració Unilateral d’Independència. Explicar que no tenim les “estructures d’estat” suficients per fer la DUI però no estar treballant per fer-les no hi ajuda i, menys, tenint el precedent d’una marxa enrere en una consulta “sense garanties” perquè no s’havia treballat per tenir-les. És més, es coneix que els alcaldes de CiU van rebre instruccions per aturar els preparatius de cara al 9N, fet que genera encara més desconfiança.
Enumerats tots aquests punts, crec que s’ha d’iniciar un debat seriós de fins on CiU està disposada a purgar per tal d’encarar el futur. Si es vol fer la independència sense trencadissa ni dins de la federació ni amb l’Estat, serà pràcticament impossible. Seria com voler dur al camp de la política la doctrina de la Immaculada Concepció, però això és cosa divina i ja diuen les escriptures que “al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. La militància de base hi ha de tenir un paper important, així com la societat civil amb la seva pressió popular.
