El 25è congrés d’Unió s’ha de llegir en argot Unió. És a dir, amb un llenguatge de matisos, d’interpretacions, de singularitats, de percepcions, mirades i detalls. De detalls importants, i més quan el nom del guanyador se sabia abans de baixar l’autocar. Només restava la incògnita de saber com seria l’escletxa, i si aquesta s’obriria, que havien d’intentar obrir l’escamot comandat per Vilà d’Abadal. I els detalls pronuncien un “Déu n’hi do” segur, convincent i taxatiu. I ja se sap que el detall forma el concepte.
Acostumats a llegir en l’esperat de la immediatesa qualsevol notícia, el resultat del conclave d’UDC necessita d’un tamís de serenor, reflexió i perspectiva. Josep Antoni Duran i Lleida és un polític llarg,que ha bastit un partit a la seva mida i l’ha convertit en una exemplar falange macedònia capaç d’aguantar amb honor els embats de la corrossiva política catalana. Duran és un adversari inte?ligent, implacable i d’una sagacitat extraordinària,més que capaç d’articular una dialèctica just in time i amb una habilitat sorprenent per refinar el populisme d’alguna de les seves propostes.
Tot i això un noble de muntanya, al comandament d’un escamot esquifit però unit, fort i sense res per perdre ha obert un flanc que ha proporcionat als “alternatius” tres importants victòries. En primer terme, si bé és incontestable la victòria de Duran -un 80% dels compromissaris li van fer confiança- també és cert que no se’n va sortir en el seu objectiu principal que era humiliar al rival. De fet, tampoc se’n va sortir quan de res van servir els paranys i les traves per evitar que l’alcalde de Vic, l’independentista, obtingués els avals per presentar candidatura. L’aparell va vigilar per terra, mar i aire i va oblidar el subsòl. Per tant, la primera victòria de Vilà d’Abadal fou recollir una mica més del 19% dels vots dels compromissaris.
La segona victòria dels Termòpiles d’Unió fou obtenir el compromís del partit per celebrar congrés extraordinari en de dos anys per modificar els estatuts. Una proposta que els alternatius portaven al programa i que van brandar durant el dos dies del congrés sota l’epígraf regeneració democràtica.
I la tercera victòria, i potser la més important, fou haver marcat el camp de batalla i la temàtica dels discursos així com l’agenda mediàtica. Agradi o no, Duran i Lleida va estar dos dies parlant d’independència,fins i tot, amb estranyes dúpliques en el seu mateix discurs. Si dissabte carregava contra l’independentisme, diumenge assegurava i es vantava que a la seva llista també hi havien independentistes.
I més enllà de les victòries del partit, quan un polític amb trenta anys de tocar cuixa a l’esquena i màster en realpolitick comença a donar explicacions embolicades de marcat nihilisme ideològic sobre una agenda nacional sobiranista, accepta que a la seva candidatura hi té independentistes i no aporta cap argument sòlid i creïble per oposar-se a la independència (només argüeix emocions) és que aquest país no té marxa enrere. Sitges té alguna cosa especial.
