La maduresa no depèn només de l’edat sinó de la intel·ligència. Aquesta afirmació val per a una jove filòsofa en plena maduresa reflexiva, Sophie Galabru, nascuda el 1990, que ha portat a bon port un treball singular en el seu gènere: Nuestras últimas veces (Editorial Rosamerón). Aquesta afirmació val també pels qui havent arribat a una edat determinada comencem a experimentar un seguit d’últimes vegades. Es necessita una bona dosi de maduresa per metabolitzar les naturals pèrdues amb què ens hem d’enfrontar si volem viure, en una expressió del meu pare, molt deutora de Sèneca. Les pèrdues són part de l’existència humana.
En el seu brillant assaig, Galabru comença per mostrar la repercussió de l’últim dia de treball que dona pas a la jubilació, a vegades esperada, a vegades temuda per com sovint s’ha fet de la feina, de la professió, el nucli més important de la vida. Tots coneixem algun cas: hem vist deprimir-se en uns pocs mesos persones per a qui exercir de professor i de metge ho era tot. Altres, amb les mateixes professions, han trobat una continuïtat engrescadora fent tasques de voluntariat en el mateix àmbit que el seu treball anterior. D’altres s’han posat a estudiar matèries en les quals profunditzar coneixements. Mai no se sap si es presentarà l’ocasió de ser útils, o de deixar un estudi fruit de la vocació professoral, mèdica o científica que obri la porta a noves investigacions.
Una altra cosa és el final d’una relació afectiva amb un trencament sobtat i traumàtic. Aquest últim moment, del qual Sophie Galabru en parla a bastament en un dels capítols del llibre, no és esperat i marca un dolorós abans i després que costarà de digerir sembrant en la persona un dubte que la perseguirà qui sap el temps. D’aquest últim moment en tinc una experiència dura, duríssima, ocorreguda quan tenia vint anys: d’un dia per l’altre el meu promès, amb qui havíem fet projectes de futur, em va dir: «Això s’ha acabat», així, sense cap més explicació. S’havia acabat per a ell, però no per a mi, que no vaig entendre res. En aquests casos, Sophie Galabru parla de trobar-se davant d’un-no-sé-què-d’inacabat, que deixa l’ànima de la persona a l’aire. Cert, fins que l’ànima queda adormida en el vaivé de la vida quotidiana. Però un dia es desperta el desig, la necessitat de donar un final a un guió trencat de manera brutal. Trenta anys després d’aquell daltabaix que em va col·locar davant la mort: durant mesos vaig patir una anorèxia nerviosa, vaig convertir en literatura (és a dir: en una forma de bellesa) aquell terrible dolor espiritual en el llibre La crisàlide.
Hi ha últimes vegades anunciades i esperades quan algú que estimem es troba a punt per franquejar la porta de la vida a la mort, que segons la fe d’alguns de nosaltres és tan sols un pas a un altre nivell de l’existència. El pas sempre és molt trist per la separació, si bé també pot ser una de les més grans i belles lliçons de vida i plena de benediccions. A vegades hi ha últimes paraules, a vegades no: «Això s’acaba», dit amb una gran serenitat al rostre. O: «Això és tot el que tenim». En ambdós casos les últimes paraules van ser pronunciades amb les mans agafades, sentint l’última escalfor que resta per sempre en la memòria.
En la nostra vida hi ha moltes últimes vegades, a vegades controlades, més sovint no: l’adeu sense adonar-nos-en a un amic de la infantesa, l’adeu en un viatge en què el temps posarà fi a una relació amorosa o d’amistat, l’adeu de la família que se separa d’un fill que va a la guerra i que serà un adeu traumàtic quan no torni perquè no hi ha hagut comiat, l’adeu del jove que entra a la vida adulta, l’adeu del vell a la força que ja no tindrà, l’adeu de la dona al seu úter que quedarà com un tros de carn en un quiròfan, l’adeu a un passat feliç, l’adeu de l’esportista de fama a la seva carrera joiosa, l’adeu a la salut per causa d’una malaltia crònica… A Nuestras últimas veces Sophie Galabru explora de manera detallada i amb exemples concrets els sentiments que provoquen les últimes vegades de tantes coses com ens afecten als humans, que si bé ens omplen de tristesa i melangia, també poden constituir alliberaments i, més encara, ser el llindar de començaments. Sabem per experiència que podem renéixer a situacions adverses i que des de la nova condició «podem consentir», com diu Sophie Galabru, que l’alegria de viure ens faci viure l’instant en què som aquí, «inspirats pel perfum del present».
