Després de l’empat a zero al camp de l’Osasuna l’aficionat del Barça esperava veure una millora a San Siro on el Barça podia aconseguir fer un ple de victòries a la lligueta de la Champions i d’aquesta manera deixar molt encarrilada la classificació per vuitens.
A priori la victòria semblava assequible, el Milà ja no és aquell equip de fa una dècada, fa anys que s’està reconstruint i no acaba de trobar la tecla que el permeti tornar a ser aquell equip temible a Europa. A la Serie A, la lliga italiana, les coses no li van gaire bé, ha aconseguit 11 dels 24 punts en joc i es troba a 13 punts del líder, la Roma; i a la Lliga de Campions ha guanyat el Celtic 2-0 però tothom sap que l’equip escocès per molt quan viatja fora de casa, i ha empat a 1 contra l’Ajax que actualment ocupa la darrera posició del grup. En aquest context tot feia pensar que el Barça obtindria el tres punts en joc però sembla que hi ha algunes coses que el Barça encara no ha recuperat respecte els anys gloriosos de domini insultant del passat; anys que potser hem de reconèixer que no tornaran.
Hi ha coses que van perdre fa poc menys d’un any, per exemple Xavi ha reconegut que durant l’absència de Tito Vilanova no van treballar gairebé res a nivell tàctic i es va establir un ambient d’autogestió que en d’altres ocasions ja s’ha vist que no funciona al vestuari blaugrana i aquesta vegada no va ser una excpeció. Amb tot, i més enllà de qüestions tàctiques, per exemple és evident que una diferència notòria amb el Barça campió de fa unes temporada és que ara l’equip quan ataca no està ben posicionat per minimitzar el risc que pot comportar un contraatac de l’equip rival, i la demostració és que actualment els rivals generen més perill sobre la porteria de Valdés que en altres temporades, si bé és cert que la temporada passada aquest ja era un problema evident. El fet dèiem és que des dels últims partits del Barça de Guardiola fins ara es veu certa actitud de relaxamant en alguns jugadors. És una actitud pròpia de qui ja ho té tot fet i es creu que pot guanyar amb la gorra. Una actitud que porta a pensar que el rival és inferior i que amb quatre cosetes o amb la intervenció de Messi el partit es resoldrà al teu favor. Fruit d’aquest pensament hi ha alguns jugadors que juguen per sota el seu nivell i un dels primers símptomes és el fet de deixar d’esforçar-se. L’esforç és un dels pilars fonamentals sobre el que es construeixen tots els triomfs en l’esport, i alguns jugadors del Barça l’han deixat de banda, uns de manera indefinida, d’altres de manera esporàdica, i a banda de que això es nota en el rendiment individual de cadascú, qui en surt més perjudicat és el col·lectiu. Un col·lectiu que, com un encefalograma pla, fa temps que no mostra cap millora quan juga contra equips d’una certa entitat i que es complica la vida contra rivals clarament inferiors a ell. Un col·lectiu que viu de la inspiració de la seva estrella, del bon estat de Xavi que continua jugant tots els partits i a qui encara no s’ha trobat un recanvi clar, d’un Busquets que aparegui a tapar tots els espais que deixen els seus companys, i d’un estat de forma prodigiós del que passa per ser el millor porter del món actualment, Victor Valdés.
Però Messi ha estat lesionat i encara li falta temps per agafar ritme (contra el Milà es va mostrar bastant erràtic, malgrat el gol), Xavi no pot acumular tants partits seguits perquè se’l veu cansat física i psicològicament, Busquets arrastra una pubàlgia i tampoc pot jugar tots els partits i a Valdés per molt bé que estigui si li xuten sovint acabarà rebent algun gol. Però el futbol és un esport on un equip el formen onze persones, on són els altres? Neymar ha vingut com alternativa a Messi, en el sentit de que amb ells dos al camp el rival ha d’estar pendent d’un jugador més desequilibrant que el Barça no tenia altres temporades, però si bé a nivell tàctic se’l veu ben adaptat i ja ha demostrat la seva gran habilitat per superar rivals, potser se li hauria de començar a exigir que marqui més gols. Un dels que ha perdut protagonisme a l’equip en detriment d’un Alexis que sembla que té la confiança de l’entrenador, és Pedro que ja fa temps que ha baixat respecte el rendiment ofert durant els primers anys al primer equip. Al mig camp, o entre el mig camp i la davantera hi ha en Cesc (dissabte confirmarem si compta per l’entrenador en les grans ocasions o pel contrari és el condemnat a la banqueta) que durant les temporades que porta al primer equip del Barça ha fet millors inicis de temporada que finals, com si pels volts de Nadal el desconnectessin i no el tornessin a endollar fins que torna la primavera, hi ha uns mesos que Cesc apareix amb comptagotes pel camp i disminueix l’aportació al col·lectiu, esperem que el Tata sàpiga aprofitar que ara mateix Cesc està en un millor estat de forma que Iniesta i Xavi, i que Cesc pugui completar la primera temporada completa a un bon nivell al primer equip. Iniesta no se sap si ha tornat de les vacances, l’equip l’espera aviat perquè el necessita. I en defensa, Piqué ha de tornar a ser aquell central imponent que ens va captivar a tots durant les seves primeres temporades al primer equip. Però, no és cosa només d’aquests jugadors la millora, en general cal un canvi d’actitud, ha de tornar l’esforç, han de jugar els jugadors disposats a disputar cada pilota com si fos l’última, a oferir línies de passada al company que té la pilota, a córrer darrera el rival, a pressionar el rival quan aquest està a prop teu, a ajudar al company en el 1×2 per robar la pilota, en fi, a córrer durant noranta minuts, a esforçar-se pel col·lectiu, vaja.
Depenent de l’estrella de l’equip perquè faci gols i de la qualitat individual de tres o quatre jugadors més pots guanyar un partit fàcil de la Lliga o la Copa del Rei, però amb això no en tens prou per anar per Europa o guanyar els partits grans, aquells que tothom té marcats al calendari quan comença la temporada.
