Els amics Clotet i Cortada van ser els culpables: “No coneixes la llegenda de la “Vilardella”? Vaig haver de confessar que no, que no sabia a què es referien. “L’espasa dels Reis!”, van cridar-me, com si hagués dit que no tenia ni idea del número 10 del Barça.
Avergonyit, vaig començar una recerca implacable a través de terra, mar, aire, llibres (Martí de Riquer, Coll i Alentorn) i el Google –estimat Google que mai no falla!-.
La historia té per protagonistes un drac, un cavaller i una espasa de virtut. Un dels primers a parlar-ne va ser Francesc Eiximenis a finals del segle XIV: “E en los archius del senyor rey d’Aragó huy present és la spasa de Vilardell, famós cavaller, ab la qual matà la serp aquella tan gran de Sant Celoni, qui matava los hòmens passants per lo camí”. Més en extens, la llegenda parla d’un drac a Sant Celoni, que va ser vençut per un cavaller, Soler de Vilardell, amb la seva espasa. Un fet extraordinari que va tenir un final sorprenent: quan el cavaller va voler enorgullir-se de la proesa, alçant l’espasa al cel, unes gotes de la sang del drac que havien quedat enganxades a l’espasa van caure-li al braç, i van provocant la seva mort immediata. Coses dels dracs i de l’orgull.
A ningú no s‘escapa, doncs, les evidents connexions amb la llegenda de Sant Jordi. Però el que ara ens interessa aquí és la Vilardella. Les “espases de virtut” conferien als seus posseïdors la virtut de no poder ser morts ni vençuts en la lluita. Per a Riquer, el mot virtut atorgava a l’espasa una condició sobrenatural, un valor de meravella, prodigi o miracle. Una arma meravellosa que ho era per raó d’haver estat forjada en condicions astrològiques propícies, sota la influència astral d’una determinada constel·lació. En el cas de la “Vilardella”, resultà que fou Sant Martí qui, de viatge per Sant Celoni, va atorgar-li la condició de virtuosa a l’arma del Soler de Vilardell en agraïment a un acte de caritat d’aquest darrer.
L’espasa, que va assolir una popularitat innegable, va passar a ser cobejada apassionadament pels nostres comtes. I sol ser difícil resistir-se a certs desitjos reials. Va acabar arribant a l’armeria reial. Pere el Cerimoniós, al seu testament, de 1370, afirma ser-ne posseïdor: “Quinque enses quorum unis vocatur Sancti Martini, alius Vilardello, alius Tison et… alius Triveta, alius Clareta”. Ni més sin menys que cinc espases de virtut van estar en poder dels comtes de Barcelona! (amb el dubte de si l’espasa de “Sant Martí” era o no la mateixa que la Vilardella, qüestió que ha provocat enceses discussions). En qualsevol cas, amb elles i amb la bandera de Santa Eulàlia, els exèrcits catalans van conquerir Mallorca i València i mitja Mediterrània. Un èxit incontestable.
Però l’apartat moral d’aquest article ve a continuació. Amb les successives desfetes, el rastre de la Vilardella es perd en algun moment –va passar a mans castellanes- per acabar reapareixent de manera rutilant en la col·lecció d’armes que va aconseguir arreplegar Josep Estruch i Comella (1844-1924), fill d’un ric empresari del ferrocarril i la banca. Arribaria a exposar-les en un edifici al costat de casa seva, en plena plaça de Catalunya –construccions avui enderrocades- . El Museo Armería Estruch, va ser, probablement, el museu més important d’armes de la seva època. Quan els seus negocis van començar a anar de mal en borràs, va voler vendre la seva col·lecció. Doncs bé, mentre l’Ajuntament de Barcelona va decidir que no l’interessava, ràpidament, el Mussé de l’Armée de París va córrer a oferir-li una proposta imbatible. I avui l’espasa de virtut dels Comtes, la Vilardella, és a París (on es diu: « Epée utilisée lors du couronnement de Don Martin, roi d’Aragon », mantenint-se la confusió amb l’espasa de “Sant Martí”).
Conclusió: el nul interès dels catalans per la nostra història es manté de manera immutable en el temps, sense allunyar-nos-en ni un mil·límetre.
(Publicat al web de la Fundació Catalunya Oberta el 12 d’abril)
