Estem vivint una època de desesperança, on les notícies són pràcticament sempre negatives. El llenguatge es pot convertir així en una mena de verí, que ens hipnotitza i que no ens deixa superar les dificultats. En el context de la situació política, econòmica i social actual cal que reivindiquem el dret a l’esperança. Si bé és cert que hi ha molta gent que pateix les conseqüències de les retallades, els desnonaments, la pèrdua de feina, etc. precisament per això cal ara més que mai que ens esforcem per tal de construir escenaris de futur més il·lusionants, com a persones, com a societat i com a país. No podem caure en el desànim i en la manca d’esperança. Hem de lluitar amb força per tal que no ens deixem prendre els mots, com va dir el poeta. I el mot més important és avui l’esperança.
En certa mesura som allò que escoltem, que parlem, que sentim. I la paraula ha de transformar els nostres cors, per fer-nos forts, per donar-nos sentit. Hem de deixar-nos salvar per la paraula amable, encara que ens expliquin temes desagradables, i intentar no sobreexposar-nos a sorolls, cants de sirena sense sentit o xivarris diversos que en atabalar-nos no ens deixen viure en pau.
Avui ens costa trobar temps per a la contemplació. Per a la mirada atenta, la de la tranquil·litat existencial que et permet viure amb una perspectiva espiritual i emocionalment positiva. Ens obliguen a anar ràpid, agitats, sense temps per a una dimensió profunda. En aquest context, sovintegen els xerraires de tota mena, massa soroll, com dic. Al capdavall sembla que hi hagi interès en explicar-nos molts esdeveniments que sovint no sabem ubicar, com un mer agregat de fets, sense sentit global.
L’esperança i la mirada atenta ens ajuden a viure amb pau interior, imprescindible per a ésser forts en l’actual conjuntura, i requisit imprescindible per a construir un món millor.
