Si fes cas a Wittgenstein i a la cèlebre setena sentència del seu Tractatus lógico–philosophicus, l’article s’hauria d’acabar aquí. La sentència diu “d’allò que no es pot parlar, sobre allà s’ha de callar”. Però el director del Matí em demana un article sobre algun tema d’economia i l’estanflació m’ha semblat un bon candidat perquè en sentirem a parlar molt i ben aviat. L’estanflació és la paraula que fan servir els economistes per designar aquells períodes on coincideixen inflació i recessió econòmica.
És a dir, quan apugen els preus i a l’hora cau l’activitat, i es genera atur i crisi a tots els nivells. La paraula és lletja, manllevada de l’anglès “stagflation“. I cap economista solvent us voldrà donar remeis. És el pitjor malson .Els economistes actuals, com a nous pretesament “científics socials” estan encara en fase alquimista, buscant fórmules que funcionin. Però per sortir de l’estanflació caldrà continuar buscant una pedra filosofal, que ara per ara, ja us avanço no han sabut trobar. Perquè en el cas de l’economia, com el de totes de les ciències de l’home, s’apliquen principis d’incertesa que farien bé de començar a admetre els bons amics positivistes. És a dir estimats positivistes, entre altres coses, que l’observació afecta el resultat.
Per tant, sabem que podem entrar en estanflació. Però ara per ara només és una possibilitat. Sabem de cert que estem amb període d’inflació gràcies a què l’aberrant manera de fixar els preus de l’energia ens ha desbocat els preus en general. El ciutadà ja sap ara el què li costa anar a treballar en vehicle no humà.
Però això només és inflació. Si seguim produint, comprant, anant als restaurants i viatjant amb la mateixa intensitat, no hi haurà recessió. Així i tot qui podrà fer-ho sense un augment de salaris que permeti compensar la inflació? Qui podrà fer-ho sense endeutar-se? I si no s’augmenten els salaris d’acord amb la inflació i es perd el què s’anomena “poder adquisitiu”, si els bancs comencen a tenir por dels impagats i no donen deute, si els tipus d’interès s’apugen (com difícilment pot ser d’altra manera per compensar la inflació…) i les hipoteques s’encareixen…
Doncs deixarem de disposar de diners per poder comprar tot el que estàvem acostumats a comprar, i anirem aturant l’activitat. Això provocarà més atur, i possiblement tancament de les empreses menys preparades o menys eficients, o més endeutades. I noves pujades de preu per sobreviure, i més recessió.
Els estats haurien de poder donar crèdits, augmentar la despesa pública, però, ailàs… els estats ja estan endeutadíssims…i això no serà possible. I entrarem en recessió (segurament això afectarà de diferent manera a cada estat europeu, però ningú se’n salvarà). Et voilà! Inflació més recessió, més inflació i més recessió… estanflació.
Això els economistes ho saben explicar molt bé, el mateix que els meteoròlegs fent prediccions de 48 hores. Però ni saben com actuar, ni tenen capacitat de predir com en sortirem. Els cervells pensants de l’economia mundial, europea, espanyola i catalana, tampoc, creieu-me no en tenen ni punyetera idea. Perquè cada crisi és diferent. Els més honestos ho admeten. Els menys, comencen a donar receptes. I a voler que els de la microeconomia no ens hi fiquem (és a dir, els empresaris i en general, els que no cobrem de l’estat, que cada cop som menys). Però creieu-me. Només hi ha una recepta: la de la cigala i la formiga. I tampoc funciona sempre, perquè quan hi ha massa cigales, o quan manen les cigales, les formigues acaben “pillant”.
No desespereu, perquè si després d’una pandèmia, ha vingut una guerra, la estanflació ens semblarà un joc de nens. Almenys els primers mesos…
