Acabo de llegir un conte que de seguida m’ha fet venir ganes d’explicar-lo en veu alta. I, com que ara no hi ha ningú més a casa, em decideixo d’explicar-lo aquí. ‘L’Última Nit’, de James Salter. 13 pàgines, un quart d’hora de lectura apassionada i sorprenent. La mort, el desig i la traïció. Si estàs enamorat d’algú, fes que el llegeixi ara mateix. Que deixi la resta de coses que estigui fent i que el llegeixi de seguida. Ets casat, i tens una amant que es diu Susanna. Una amant que és amiga de la família i també, per tant, amiga de la teva dona malalta i sense esperança de sortir-se’n i amb qui heu arribat a l’acord d’aturar-li el patiment innecessari -aquelles inicials taques de sang a l’úter que han arribat ja als pulmons- i de subministrar-li la injecció definitiva que posi fi a tot. Sortiu a sopar el dia fixat, sortiu a sopar amb el pensament tan sols en allò que ha de passar després, un cop sigueu ja de tornada a casa. Hi aneu tots tres a sopar -ella així ho ha volgut- i només dos sabeu exactament què passa. Demaneu el vi més car, Cheval Blanc, 575 dòlars l’ampolla i us en beveu dues. Ja res no ve d’aquí fins que arriba el moment de l’acte fatídic, l’acte de la xeringa penetrant la vena de la teva dona, Marit. I, encabat, aquell teu “et necessito, Susanna”, i aquell despertar-se al seu costat amb la primera claror del nou dia després de tota quanta cosota i d’aquell son tan profund que us vencé. I es féu de dia ja, i Susanna sense maquillar i més atractiva encara. Les frases de Salter i la concisió, paraules justes i sense turbulències. L’estil ho és gairebé tot. Sense esperança per als desenganys i desenganyats. “Alguna cosa no ha funcionat”, diu Marit. I estalvio spoiler. Tot allò atroç i vergonyós. Correu, això sí, a fer-lo llegir a aquell/a de qui estigueu enamorats. Jo no m’hi pensaria gens.
