Si hagués d’identificar el tret humà més característic, aquell que més conseqüències té en el nostre pensar i obrar, diria: l’estupidesa.
Certament, els éssers humans som capaços de moments de clarividència, de caritat, solidaritat, bondat, bellesa, generositat, empatia, i, fins i tot, algunes persones sàvies han aconseguit perllongar aquests moments tota una vida. Però, això no és obstacle per considerar que aquella condició més intrínsecament humana i devastadora és l’estupidesa.
Quina és l’arrel de la immensa majoria d’actes de maldat, abús, egoisme, enveja, arrogància, vanitat, avarícia, orgull, insensibilitat sinó l’estupidesa humana?
És l’estupidesa i no una maldat intrínseca pura la causa de les guerres i de tota mena de violència; és l’estupidesa allò que ens fa sentir superiors a la resta quan ens concedeixen una medalla, tenim un compte corrent ben sanejat, o ens nomenen per un càrrec públic; és l’estupidesa allò que ens impedeix posar-nos en el lloc de l’altre, que ens té tancats i barrats dins el nostre petit jo; que ens fa insensibles davant les pateres que s’enfonsen al mar o la intolerable mortalitat infantil al tercer món; que ens du a criticar; que ens porta a desqualificar globalment els personatges públics o la política; que ens fa envejar el cotxe o la casa de l’amic; que ens permet tractar els immigrants com a éssers de segona; que ens fa menystenir sovint les persones amb alguna carència aparent; que ens omple d’odi cap a un país o col·lectiu; que justifica els acudits irrespectuosos sobre religió, races o gènere; que ens fa engreixar quan sentim un elogi, ens donen la raó o sortim a la televisió; que ens du a insultar com energúmens en un estadi de futbol; és també l’estupidesa allò que ens fa creure que som la Mare Teresa de Calcuta en fer una petita caritat.
Si fóssim més generosos, humils, comprensius, bons, desperts, seríem clarament millors, més pacífics, més feliços, menys estúpids, més savis.
