Es congratulava avui Pilar Rahola a la seva habitual columna del “to que va agafant la campanya, tant pel costat convergent com pel del PSC”. Segons ella, els dos partits han optat per “vendre’s per com en són de bons i no per com en són de dolents els altres”. No sé si jo i la senyora Rahola estem seguint la mateixa campanya. Suposo que sí, a no ser que hi hagi una altra campanya en paral·lel que se m’escapi. Deixant de banda que jo no em puc llegir sis diaris al dia per manca de temps i ella sí, perquè d’això es tracta la seva feina, haig de dir que no comparteixo en absolut l’opinió de la cèlebre tertuliana. És més, penso que la campanya està agafant un baix to que fa esfereir.
Ja fa temps que el PSC, PSOE o diguin-li com vulguin perquè és el mateix, ens té acostumats a la cantarella del pobre “xarneguet”, i cal dir que ja comença a fer una mica de fàstic. En primer lloc, perquè ningú li ha retret mai a Montilla que no hagi nascut a Catalunya, ni aquesta ha estat mai una arma del catalanisme (del de veritat, és a dir, del nacionalisme català). El que se li ha retret és que no s’hagués dignat a aprendre català abans d’esdevenir president. Perquè dir “repitu” en comptes de “repeteixo” no és cap virtut, sinó que és quelcom llastimós en boca d’algú que governa aquest nostre racó de món. Perquè no saber parlar bé l’idioma autòcton del país on vius és un problema greu. Que fets com aquests no puguin ser criticats sense ser acusat d’intolerant pel PSOE de Catalunya i pels seus socis de govern ens demostra a quin nivell juguem: tercera regional.
Cal afegir-hi l’èpica antifranquista que volen crear al gris personatge. Dir que Montilla ha estat un defensor de les nostres llibertats és un insult cap als qui sí que han donat bona part de la seva vida a defensar els nostres drets. Un individu maoista que l’únic que volia fer era canviar una dictadura per una altra no ha defensat mai les llibertats de ningú. Posar-lo al costat de persones que han defensat i reconstruït un país em sembla una ofensa total i absoluta. Però això ja són figues d’un altre paner.
Però bé, el que acabo d’esmentar no es correspon a aquesta campanya electoral, sinó que és una espècie de mantra budista que hem anat sentint durant aquesta legislatura. Simplement ens fa agafar una idea del baix perfil d’aquest partit polític. Ara encara ens portaran cap a nivells més fastigosament lamentables car veuen que la menjadora se’ls acaba. Cal mobilitzar l’electorat o es queden tots sense feina.
Així que els grans estrategs del carrer Nicaragua, després de molt pensar –és un dir-, han decidit treure l’artilleria pesada. Han vist que hi ha un gruix de votants que es passa pel folre dels pebrots Catalunya i tot el que representa i han decidit aprofitar-se de la seva incultura i marginalitat. S’han decidit a fer venir en Corbacho a la llista i a portar en Felipe González als mítings. Han començat a imprimir cartells en castellà i proposen debats a l’oposició projectats a través de canals espanyols i en llengua espanyola. Alhora, el messies Corbacho i el rabiós Ferran ja s’han apressat a treure el tema de la independència i dels cataclismes i fractures socials que això comporta -sempre segons ells, és clar-, amenaçant a tot el poble català de manera ben directa i gens dissimulada.
I això, que pot semblar poca cosa, que pot semblar que no n’hem de fer cabal, no és més que una mostra d’etnicisme vomitiu per estar, aquesta campanya, dirigida a un sector de la societat que es distingeix pel seu origen. Tants anys explicant que som un sol poble, tants anys de treball per a la cohesió de la nostra societat, perquè vingui un partit d’obediència espanyola i s’ho intenti carregar amb finalitats electoralistes. Denunciem-ho.
