L’Estat espanyol va aconseguir entrar a l’euro en la seva primera fase gràcies a l’esforç de Catalunya, especialment per les polítiques en favor de l’economia productiva i de la internacionalització que va saber impulsar entre 1993 a 1999. Espanya va entrar a l’euro sense fer cap anàlisi de cost-benefici i ara l’euro ja és per a ella un camí de no-retorn.
La moneda única ha permés a l’economia catalana, en només 10 anys, exportar més als mercats europeus que al mercat espanyol (el corredor mediterrani europeïtzarà definitivament la nostra economia i, per tant, la desespanyolitzarà encara més). I ara la millora de la política monetària única passa per eliminar les ineficiències seculars de la política fiscal espanyola: morositat immoral del sector públic, discrecionalitat en les inversions en infraestructures, mercats laborals ineficients, rígids i discriminatoris amb els joves i els aturats…
Vist que Catalunya, en els darrers anys ha estat incapaç d’influir decisivament en la política econòmica i autonòmica a nivell espanyol (com ho va fer als any 90) ara els futurs “Estats Units de l’Euro” tornen el favor a Catalunya i es disposa a “interferir en els pressupost espanyol” segons expressió recent del ministre alemany Schäuble. Efectivament, per als catalans, és molt millor dependre de Berlín que no pas de Madrid i l’euro ha estat el gran gol marcat des de la Catalunya productiva, industrial i exportadora, al secular centralisme ineficaç dels alts funcionaris de l’Estat espanyol.
1.- Que ningú no enyori la pesseta: el procés de sortida de l’euro seria dramàtic i caòtic i portaria a devaluacions tan fortes com la del peso argentí de 2002 (de la paritat dòlar-peso en una tarda es va passar a 4 pesos per dòlar). I que ningú no confiï tampoc en què, arribat el cas d’un “corralito”, l’Estat espanyol garanteixi els 100.000 primers euros dels comptes corrents bancaris a tots els dipositants: només cal veure com, olímpicament i amb total impunitat, el govern central espanyol acaba de retallar 759 milions d’euros a la Generalitat, és a dir, als catalans i als seus serveis socials.
Per cert, sembla que a Portugal el nou govern ha nacionalitzat fa dues setmanes 6.000 milions d’euros dels plans de pensions privats dels empleats de banca: a aquests treballadors se’ls ha incorporat a les futures pensions públiques, fet que no els ha convençut pas gaire, sinó tot el contrari…. l’Argentina peronista ha arribat a l’eurozona i aquí els nostres diaris no n’han parlat??!!?? Hi ha cap periodista que ho vulgui comprovar o investigar? Ho vaig trobar al blog del professor madrileny Juan Ramón Rallo, per si algú en vol més informació. Els castellans ho diuen prou bé: “cuando veas las barbas de tu vecino cortar, pon las tuyas a remojar”.
Només cal comparar els prestigi del BCE amb el del Banc d’Espanya, que sembla haver deixat les caixes d’estalvi exposar-se fatalment a la bombolla immobiliària per privatitzar-les a la gran banca. Només cal comparar l’eficiència dels alts funcionaris dels Estats europeus del centre i del nord del continent, que al 2009 ja es van recuperar de la crisi, amb la incompetència secular i arrogant dels alts funcionaris de Madrid. Sense l’euro i depenent de Madrid ja hauríem patit un corralito en tota regla; avui, en canvi, tot allò que funciona a Catalunya és perquè està internacionalitzat.
2.- Alemanya pot agradar o no però moralment ha sortit molt reforçada de la crisi: Fa 10 anys que govern i oposició i empresaris i patronals comparteixen com Alemanya ha de competir en un món obert i globalitzat, amb uns continents emergents que fan dumping laboral, social, medi.ambiental i de tipus de canvi (la intervenció de la moneda xinesa és un autèntic escàndol). Alemanya és, per tant, un govern seriós tal com s’entén a Europa: previsible, coherent i fiable a llarg termini, tot el contrari de l’Espanya arruïnada que deixa ZP.
Alemanya i els països centre-europeus i nòrdics han gaudit, en els darrers 18 mesos, d’un notable creixement econòmic via exportacions industrials. Al 2009 es van recuperar ràpidament de la crisi amb àgils reformes de mercats i institucions, amb amplis consensons interns i pagant les factures a 30 dies (i no a 2-3 anys com aquí, principal causa de tancaments empresarials i d’atur a l’Estat espanyol).
També en aquests països al 2008 la despesa pública va ser ràpidament rebaixada quan van caure els ingressos fiscals: no haver generat grans dèficits públics, com aquí, ha permès el sector privat liderar ràpidament el creixement, sense que una gran despesa pública no hagi expulsat inversió privada en la captació de l’estalvi (“crowding out effect”). Els interessos del deute públic allà són baixos i no forcen a retallar serveis públics bàsics com aquí.
3.- El Banc Central Europeu (BCE) segueix comprant deute públic dels països amb dificultats per la porta del darrere i Mario Draghi ha anunciat préstecs sense límit a la banca europea a tres anys vista, per tal que aquesta pugui seguir comprant deute públic als governs de la zona euro: l’ECB cada dia més fa de “Lender of last resort”, prestamista d’última instància. El “quasi-fiscal role” que està jugant el BCE, prohibit pel seus estatuts i pels tractats, fa que els líders europeus s’hagin forçats a impulsar un embrió d’unió fiscal, via més rigor pressupostari i més reformes estructurals que millorin la competitivitat dels països i l’eficiència de la política monetària única.
Atesa la insuficiència i la ineficiència de les reformes realitzades pels països als quals el BCE compra deute, els països nòrdics demanen obertament la cessió parcial de sobirania fiscal (“intereferir en l’elaboració dels pressupost” diu el ministre alemany Schäuble) a canvi de més compres de bons: d’ara endavant per a fer més AVEs des de Madrid al no-res els governs espanyols ho hauran de consultar a Berlín.
4.- El passat 28.09.2011 el Parlament Europeu (PE) va aprovar el paquet legislatiu de Governança Econòmica de la zona euro, on es demanaven sancions automàtiques per als països que superin els límits de dèficit públic i que menteixin en les seves estadístiques oficials. Ara ho han ratificat Merkel i Sarkozy.
El paquet legislatiu es va aprovar al PE amb majories molt àmplies i transversals: a favor hi van votar conservadors i liberal-democràtes però també molts socialistes i verds dels països nòrdics (Holanda, Finlàndia,…). Aquest paquet legislatiu era la precondició dels nòrdics per començar a parlar dels eurobons, que “seran un instrument per a la propera crisi”. La desorientada esquerra espanyola i catalana, en canvi, fa servir aquesta paraula com la solució màgica a tots els problemes del deute públic. Els eurobons, però, no suposaran una nova barra lliure de nova despesa pública il.limitada com els fons de cohesió.
Davant del desastre grec que amenaça l’euro, l’esquerra seriosa europea veu en la disciplina fiscal una precondició per al creixement econòmic. Per als catalans el pacte Merkel-Sarkozy suposa “més Europa i menys Espanya”, en limitar la secular discrecionalitat i ineficiència de la política fiscal espanyola. Efectivament, com ha escrit fa poc al seu blog l’Enric Vila, Berlín millor que Madrid.
