Com un desig i alhora també com una exhortació que ens fa, aquestes són les paraules que el papa Francesc adreçà als fidels que participaren a l’audiència del dimecres 23 d’agost, al Vaticà.
Són paraules que ben bé podria haver dit pensant en la situació tan anòmala de la jerarquia valenciana, que no només no transmet l’Evangeli en la llengua materna dels valencians, sinó que ho fa en castellà, que es una llengua preciosa, però que no és la llengua pròpia dels cristians valencians.
El papa, en la seua catequesi del dimecres 23 d’agost, tot fent referència a l’aparició de la Mare de Déu de Guadalupe a l’indígena Cuauhtlatoqtzin, conegut com a Juan Diego, destacava la importància que ha de tenir a l’Església la «inculturació, enfront del camí forçat de trasplantar i imposar models preconstituïts, que falten al respecte dels pobles indígenes, com es va fer en la primera etapa de l’evangelització d’Amèrica». I així és com ho continuen fent la gran majoria de les parròquies del País Valencià, degut a la desídia i a la manca d’interès per la nostra llengua.
El bisbe de Roma continuava dient que «la Mare de Déu de Guadalupe apareix vestida amb la roba dels indígenes, parla la seua llengua i acull i estima la cultura local». I és que, en front d’actituds colonialistes per part dels bisbes i la majoria dels preveres valencians, «Maria anuncia Déu en la llengua més adequada, la llengua materna».
Com Maria parlava arameu amb Josep i amb Jesús, la Mare de Déu de Lorda parlà a Bernardeta en la variant gascona de l’Occità, que és el que parlava aquella nena. No en francès. I a Juan Diego la Mare de Déu de Guadalupe li parlà en nàhuatl, la llengua d’aquell home. I al Miracle la Verge Nena parla en català als dos germans, Celdoni i Jaume.
En la carta adreçada al Pare Gregori Estrada el 10 de gener de 1965, el Sr. Vicent Miquel i Diego narrava la maniobra de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, per no introduir el valencià a l’Església, malgrat que més de 20.000 valencians havien demanat que la nostra llengua s’utilitzara a la litúrgia i a la catequesi.
El Sr. Vicent Miquel reproduïa les paraules que l’arquebisbe de València adreçà als seus arxiprestes en una reunió: «Gracias a Dios, aquí no tenemos el problema de Cataluña por lo que no hará falta introducir el valenciano. Yo voy a decir en Roma que mi clero me ha pedido que no se introduzca el vernáculo en la liturgia». I deia encara: «Eso del valenciano es una maniobra política». I continuava així: «¿En sus parroquias entienden el castellano? ¿Sí? Pues no hay nada más que hablar». I des d’aleshores tots els bisbes del País Valencià, a excepció dels bisbes Pont i Gol i Cases Deordal, han seguit la mateixa línia d’Olaechea: menysprear, arraconar i prohibir el valencià a l’Església.
Com el santuari del Miracle i de Montserrat, com el de Queralt i Puiggraciós, com els d’Àngels i Rocaprevera, com el de la Mare de Déu d’Agres i la Pietat d’Ulldecona, com Núria i Meritxell, com la Mare de Déu de la Serra i la Balma, com els santuaris de Toro i de Lluc, com la Cova Santa i el Sant Crist de Balaguer, els cristians «tenim necessitat de venir a aquests oasis de consol i de misericòrdia, on la fe s’expressa en la llengua materna» i on podem dipositar «la fatiga de la vida entre els braços de la Mare de Déu» per tornar «a la vida amb la pau al cor, és a dir, amb la pau dels infants», ens deia el papa. És el que oferim els qui tenim cura dels santuaris i en especial els monjos i les monges que intentem acollir amb sol·licitud tots aquells que truquen a la porta de l’hostatgeria, perquè rebuts com si fossin el Crist, trobin un espai de silenci, de pregària i d’esperança enmig del vertigen de la vida de cada dia.
Els cristians valencians esperem de l’arquebisbe Enric i del bisbe Sergi —perquè el bisbe d’Oriola-Alacant i el de Sogorb-Castelló no tenen cap interès per la nostra llengua— que facen els passos necessaris, d’una vegada per totes, per introduir la nostra llengua a l’Església i així pugam celebrar la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer.
Si el papa Francesc està fent reformes a la Cúria, impensables fa deu anys, ¿per què els bisbes valencians no fan que el valencià siga llengua litúrgica al nostre País? Als nostres bisbes els falta coratge i valentia per enfrontar-se, com fa el papa, als qui volen acabar amb el valencià. Algun dia hauran de demanar perdó al poble valencià pel genocidi lingüístic que de temps immemorial ha perpetrat contra ell i la seua cultura.
Els cristians valencians volem ser i viure com a cristians sense deixar de ser valencians, sense que hàgem de deixar la nostra llengua a les portes dels temples o tancada a les sagristies. I n’estem cansats, no volem el valencià segueixi proscrit a les parròquies, cosa que no passa a cap Església del món, que valora i defensa la llengua i la cultura pròpia.
Per això demane al Senyor que els bisbes Enric i Sergi tinguen l’audàcia i la valentia dels profetes per defensar i afavorir la llengua a l’Església, malgrat l’oposició que segur troben, fins i tot en els altres bisbes valencians i a dins del cabildo de la catedral de València. I que sense por defensen els drets lingüístics dels valencians, tantes vegades trepitjats. Amén.
