El procés anava bé mentre l’impulsaven la societat civil, l’Assemblea i Òmnium, i el president Mas anava fent els deures. I va arribar el 9-N, una pedra d’ensopec que ERC havia imposat a CiU i, després de les vacil·lacions inicials en quedar reduït a un procés participatiu, Mas va superar la prova amb èxit i va decidir traçar el seu full de ruta per aconseguir un mandat democràtic que validés davant les democràcies occidentals els prop de dos milions de vots del sí-sí per mitjà d’unes plebiscitàries. L’èxit de la consulta va fer que Mas recobrés el protagonisme del procés i remuntés a les enquestes.
Però això no ho ha pogut pair ERC, que ja tenia coll avall el sorpasso, i ràpidament els seus ideòlegs van dissenyar una rèplica de Junqueras a l’estratègia de Mas, sense calcular els efectes negatius que podria tenir sobre el procés. I, enarborant com mai la bandera de la justícia social -cosa més pròpia d’ICV, la CUP, Podemos i, fins i tot PSC i UDC-, un Junqueras decidit a exercir, inoportunament, de cap de l’oposició proposa més d’una llista per a les plebiscitàries, sabent que Mas haurà d’avançar les eleccions sí o sí perquè no li aprovarà els pressupostos. I, per acabar de reblar el clau, demana a la simpatitzant Terribas que l’entrevisti en prime time a TV3, abans del Polònia i amb connexió en directe a Catalunya Ràdio i Catalunya Informació, per ratificar la seva esmena a la totalitat al full de ruta de Mas.
Aquest protagonisme excessiu de Junqueras quan, en vigílies d’un any electoral, veu com Mas el torna a avançar en les enquestes, pot ser letal per al procés. I el més curiós del cas és que l’estigui protagonitzant ERC, amb l’excusa d’integrar més gent a l’independentisme, quan sabem de sobres que, a hores d’ara, tothom ja ha pres partit sobre el tema, sobretot els partidaris del no, que no es manifesten als carrers però estan disposats a fer un gran pacte PP-PSC-Cs-SCC, com s’ha vist al brindis de la Constitució.
No és estrany, doncs, que dimarts de la setmana passada Muriel Casals i Carme Forcadell arronsessin el nas davant la proposta de Junqueras, després que l’Assemblea hagués defensat públicament que promouria una llista de país. La nova imposició d’ERC al full de ruta de Mas pot enfonsar el procés en les plebiscitàries, si és que n’hi ha, llevat que Mas segueixi impulsant amb força la llista única i aconsegueixi comptar finalment amb el suport d’Omnium i l’Assemblea, cosa que provocaria una desfeta dins d’ERC.
A més, amb aquest error estratègic, Junqueras ha posat les coses molt fàcils perquè Duran i Lleida remati la jugada en la seva carta setmanal, en què augura que, si la situació no canvia radicalment i ràpidament, la proposta de llista unitària pot acabar com a les europees: tots dividits, fent bons els auguris d’Aznar.
I és que, per culminar un procés de l’envergadura de la independència, no es poden fer actes partidistes reactius, sense papers, improvisats i merament retòrics com el que va protagonitzar Junqueras al Palau de Congressos. Cal una estratègia fonamentada i calendaritzada, com la que va proposar Mas al Fòrum. I si, a aquestes altures, el seu protagonisme queda diluït, és evident que el procés se n’anirà en orris.
