L’u d’octubre va morir el mateix dia un acabat el recompte, com tots els referèndums i eleccions, són flor d’un dia, i n’heretem un resultat que s’ha de gestionar l’herència. En cas d’eleccions convertir els vots en regidors, diputats, senadors…, repartir responsabilitats, càrrecs… En el cas dels referèndums aplicar el resultat i gestionar la nova situació que se’n deriva. En el cas de l’1O, a causa de la desproporcionada, per molts inesperada, actuació de l’Estat, la situació que se’n derivarà va ser caòtica, legalment, físicament, els cops de porra fan mal i emocionalment. Gestionar el caos sempre és complicat.
No faré ara ni crítica ni autocrítica, vist el que hem vist aquests anys penso que de totes maneres ni serveix, ni ha servit per trobar un punt de vista comú. Tothom ho veu i en treu conclusions diferents. A vegades, sembla que no vam viure la mateixa realitat, els mateixos fets, cosa que és impossible. Si ve els punts de vista sovint son molt distants i diversos, de realitat, els fets sempre només son uns. En un món on cada mòbil és una càmera, tothom que hi estigui interessat pot saber quins van ser els fets realment.
Tampoc vull parlar de l’herència legal. Les lleis com ha quedat sobradament demostrat aquests darrers anys son interpretables. Ni vull parlar de l’herència física, les herències no totes son positives, en aquest cas els cops, fins i tot els que vam tenir la sort de no rebre’n, encara ens fan mal.
Vull parlar de l’herència emocional. L’1O per molt que alguns diguin que ara ja no té cap valor, sobretot aquells que ni van votar, ni el van defensar, per la majoria de nosaltres és aquella joia familiar que mai ens vendríem ni per tot l’or del món. Perquè la voluntat de tots els que érem allà, els de dretes, d’esquerres, del mig, treballadors, aturats, autònoms, funcionaris, empresaris, pensionistes…, no té preu. La nostra voluntat era fer viure el referèndum fins al final, fins que s’haguessin comptat els vots i ho vam aconseguir.
El 1O com totes les elacions o referèndums quan va acabar el recompte va morir, però la seva herència és ben viva. Suposo que és per això que encara tothom se la disputa i vol decidir que s’ha de fer amb ella.
Que ningú ens diguin que no té valor, perquè en té físicament, va ser l’Estat qui va decidir fer servir la força, emocionalment i legalment, molt més del que alguns voldrien. Aquell dia va quedar constància de la voluntat del grup objectivament identificable i injustament perseguit dels catalans que sempre i també dels que no sempre, però, que ara sí que volem la independència.
