La beatificació de diumenge a Tarragona de 522 víctimes de la persecució religiosa durant la Guerra Civil a Espanya, ha reobert a Catalunya de nou l’incòmode debat sobre l’abast del record a aquests morts que, per a l’Església Catòlica, tenen la condició de màrtirs. És a dir, d’acord amb el Catecisme, els qui han donat testimoni de la fe fins la mort. Entre els futurs beats, el bisbe de Lleida Salvi Huix i el bisbe auxiliar de Tarragona Manuel Borràs, a més de diversos sacerdots, frares, monges i monjos, vint d’ells corresponents a la comunitat benedictina de Montserrat. Més enllà de l’elevació als altars d’aquestes víctimes, que ha viscut diferents episodis dins de la mateixa Església on no és ni ha estat un tema ni tancat ni exempt de debat, el fet que se’n torni a parlar amb passió, retrets, rancors i exaltacions, sobretot arran de l’assistència del President de la Generalitat, demostra una vegada més que no és un episodi històric ni assumit ni digerit, i mal situat en el relat col·lectiu del nostre passat.
Tot i estar científicament quantificades pels professors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Vilarroya, les morts a la rereguarda republicana encara provoquen un silenci dolorós, quan no l’aparició d’excuses interessades, intents de minimització o fins i tot d’atribucions de culpes a fantasmagòrics mites, com el dels “incontrolats”. Caldria ser prou madurs d’una vegada per totes com per assumir que, a partir del cop d’estat dels militars facciosos, a Catalunya es va desencadenar una onada de violència sistemàtica contra tots aquells elements considerats sospitosos de contrarevolucionaris, especialment contra eclesiàstics, persones de conviccions catòliques, burgesos, militants de dreta o, inclús, republicans que s’oposaven als revolucionaris que havien pres el carrer i l’ordre del país, que avui encara tenen una consideració de víctimes incòmodes.
En bona part, aquestes mateixes víctimes de la reraguarda republicana, catalogades com a Caidos por Dios y por España, foren vergonyosament utilitzades per franquisme, amb la desgraciada complicitat d’una Església que s’havia llançat als braços del general, com a justificació del seu sagnant règim –que practicà la violència política fins al darrer moment – construït sobre l’exaltació dels vencedors i el silenci dels vençuts. Però la consciència dels qui creiem en els valors de la democràcia, no pot acceptar un relat, que amb el mateix esquema, es construeix en l’exaltació d’uns morts sobre l’oblit dels altres. Un relat col·lectiu basat en l’honor i homenatge als morts de la dictadura i la repressió, mentre no som capaços o som reticents a l’hora d’assumir la responsabilitat dels morts –particularment pel que fa a la persecució religiosa– al bàndol republicà. Una República a la que, malgrat tot, estem lligats sentimentalment, i que, també malgrat tot, va ser el qui va perdre la guerra defensant Catalunya davant els feixistes. Qualificar despectivament, com alguns han fet, de “franquistes” els religiosos que es beatificaran diumenge, no només fereix la veritat sinó que demostra que encara queda molt per arribar a construir un nou relat centrat en l’honor a les víctimes innocents d’un conflicte d’una complexitat tal que no es poden utilitzar els blancs i negres ni els 140 caràcters del Twitter.
Un nou relat generacional, necessari i urgent, que ja vaig apuntar en un article del 26 de març de 2012, i que em permetran recordar:
“Des de la consciència del que vam perdre amb i a la Guerra Civil, som a temps de recordar a totes les seves víctimes? Estem obligats a fer-ho des d’un nova òptica. Nosaltres, – membres d’aquesta generació allunyada sentimentalment de la guerra, però interessats terriblement pel país – hem de bastir un nou relat centrat en les víctimes, mortes quan fos, però mortes en una persecució que va durar més de quaranta anys i que inclou totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme. […]Des d’aquesta nova òptica generacional i col·lectiva, ens veiem obligats a rebutjar totalment aquelles interpretacions que només serveixen per justificar posicions polítiques actuals, tant d’aquells que, obstinadament, no volen ser crítics amb cap ni un dels errors comesos en el bàndol republicà i neguen qualsevol crim en pro d’una justificació revolucionària, com aquell qui perviuen i persisteixen en el relat del franquisme per justificar una dictadura feixista, reelaborat per negar la seva naturalesa colpista i per atacar la democràcia o el catalanisme polític. Fem, doncs, a un reconeixement a totes les víctimes innocents de la Guerra Civil en un país que va començar a perdre el dia que va morir el primer innocent. Tant és que la seva mort fos per mà revolucionària o franquista, perquè el que de veritat ens interessa és enterrar els morts i tancar les ferides. Aprendre del nostre passat, crítica i conscientment, recordar per tal que no passi mai més i bastir un futur lliure. Per molt que es neguin les seves morts, els morts de la Guerra Civil i el franquisme encara són allà. Com Gloucester, que s’entestava a negar davant la reina Anna, la seva culpabilitat en la mort del seu rei a Ricard III de Shakespeare, podem dir que nosaltres no els vam matar, però són morts, perquè sinó haurien estat vius.”
