Darrerament em trobo que he d’atendre suggeriments d’amics amb idees valents i clares. amb paraules que diuen veritat. Jordi Homs és ua d’aquestes persones. Ell, de fet, és escriptor amb obra publicada. “Canvi de peu”, un llibre de rugby que no va sobre rugby. Editada a Llibres de l’Índex, la recomano en aquest moment. Es refereix en el text que acompanyo a la vergonyosa exposició del CCCB sobre els quinquis. No dic res més. Cal llegir-lo
L’hora Quinqui
Un exemple: avui tota la premsa dels país (la sotmesa i la no tant) va
plena de l’exposició que fan a Can Mamoneda (CCCB) sobre els Quinquis dels ’80. Vaquilla, Torete i tuti quanti que tiraven de navalla, Seat 1430 i punxades de cavall en vena. La definitiva mitificació del lumpen xarnego, dels fills esgarriats que l’emigració espanyola anafabeta i cateta ens va vomitar al damunt. És una exposició dirigida a modificar el records dels més grans de 40 anys, i a mentir descaradament als menors d’aquesta edat. Fotos i quatre cartells de pelis Z que explicaran el país d’aleshores en format de tebeo gore, risible i assimilable en so de rumba paleoprogre i iconografies revisitades, ja assumides com a icones distintives -i definitivament inofensives- d’una època. Admirable, tu! El què no facin aquestes baluernes socialistes del pensament orgànic -veritables think tanks, més tancs que thinks-, no ho farà ningú! Quina immensa badada, la de Pujol, deixant de banda la Cultura durant 23 anys, en mans d’aquesta gent! Ara tot és socialisme i socialisme. Arriba el torn dels quinquis, aquesta desferra social de delinqüents espanyols d’extraradi, elevats ara gairebé al cim de la poesia, de la iconoclàstia social, l’arte povera i gairebé, gairebé d’antisistemes avant la lettre. Una mena de rebels sense causa del Baix Llobregat. Jo ja entenc que tot és del color del cristall amb què es mira, però resulta que cap baluerna aquesta de pensament socialista no cau mai en l’error de mirar la realitat amb el cristall de Catalunya. I per Catalunya, aquests desgraciats robacotxes, atracadors de farmàcies i benzineres i simples adictes a l’heroïna, no són més que delinqüents execrables i desgradables, fills d’un temps, que a la resta d’Europa Occidental van ser titllats d’Anys de Plom en què les Brigades Rojes i la Fracció de l’Exèrcit Roig escopien metralla pels carrers en nom del comunisme, i els serveis d’intel·ligència s’aliaven amb l’ultradreta per fer-los la guerra bruta, mentre que a la Catalunya del tardofranquisme i primera transició es vivia una empanada política esquerranosa de conseqüències funestes, que avui encara patim. I als vorals -ideològics i geogràfics- del sistema, els perros callejeros vivien el seu moment dolç. A algú l’han atracat mai en català? Doncs ja som al cap del carrer. Per què,aviam, algú tindrà el morro de comparar les pelis del De La Loma, les cridòries dels Chichos, o l’estètica mostrenca dels quillos de Santa Coloma de Gramanet, amb el cinema de Ray, Walsh, Coppola, la música de Charlie Parker o Tom Waits? De què estem parlant? Ara diuen que al Museu d’Història de Catalunya hi ha posat un vagó del Sevillano, que es veu que va ser molt important per a la nostra història. No ho dubto. Tan important com la caiguda de Barcelona el 1714. Ara toca refer la memòria d’aquesta pobra gent que va venir a treballar a Catalunya fugint de la misèria del seu país -empesos pel seu país, també. Ho entenc, els catalans som gent generosa. Ara espero que ben aviat ens adonem que també cal recuperar la memòria del paisatge que va quedar trinxat definitivament amb aquesta allau humana, dels pagesos, mariners i la gent del país que van veure canviar per sempre i cap a pitjor el paisatge i les formes que havien rebut dels avis. Quan entenguem que també cal recuperar aquest país, i no només la memòria dels colons espanyols, potser estarem en el camí de començar a entendre de què va la pel·lícula. Perquè, de moment, aquest és un país absolutament defenestrat, desgavellat, sotmès, i la terregada xarnega delinqüent aquesta dels quinquis n’és un dels exemples més dolorosos i patètics. On els pensadors orgànics del socialisme rampant hi articulen discursos alternatius, buits conceptes d’alteritat, expressions d’art i cultura popular i una certa reformulació de l’antiheroi contemporani, jo només hi sé veure misèria, delinqüència, violència, analfabetisme i un gran dolor pel meu país perdut.
Jordi Homs
