Tot sovint em preguntava per què als grans circs que freqüentava quan era petita no hi havia dones pallasses actuant al mig de la gran pista. Aquesta pregunta em va portar a investigar, perquè estava segura que sí que n’hi havia, de pallasses, però que la H(his)tòria, com sempre, ha volgut visibilitzar uns cossos i amagar-ne uns altres. L’humor, la comicitat i el riure, així com l’esfera de l’intel·lecte, la cultura, el saber i, en definitiva, l’esfera pública, sempre ha estat terreny patriarcal; domini, creació i elaboració de l’home. La dona, relegada a l’àmbit de l’esfera privada, a l’àmbit domèstic i de les cures, s’ha vist obligada a desenvolupar uns papers i privada d’explorar-ne uns altres com, per exemple, l’art i l’ofici de la pallassa.
Al llarg de la història, les dones han viscut una experiència distant i una privació que no els ha permès expressar-se còmicament, tant en la vida ordinària i quotidiana, com de forma professional i artística. La relació que han tingut les dones amb el riure ha estat una relació complicada; tímida, de bloqueig, de repressió… És un fet que a Europa les dones no tenien permès riure en públic fins el segle XVIII. Només podien fer-ho en un espai privat i de forma molt sigil·losa. També, per als homes, les dones no tenien sentit de l’humor i tampoc sabien explicar acudits. És el pes de l’educació femenina i les normes les que construïen un model de dona submisa, callada i seriosa, ja que el riure sempre s’ha considerat una cosa vulgar, bàrbara i grotesca i, per tant, que una dona rigués en públic era un acte que no encaixava amb els rols femenins i la moralitat de l’època. Les dones eren educades a parlar fluix, a riure amb bons modals, perquè riure alt era una cosa vulgar i fins i tot, a les escoles, el riure era una cosa tan rigorosa com motiu de càstig. Fer humor i riure sempre ha sigut privilegi dels homes i atribuït a la grolleria masculina.
L’humor és obert i transformador
Ésser pallassa suposa derrocar la construcció sociocultural del comportament de la dona; quieta, delicada i bonica. Per això, ocupar aquesta posició significa també una lluita simbòlica que aconsegueix trencar amb les limitacions de poder sobre el comportament femení. En el moment que les dones comencen a transformar aquests gestos codificats sobre el cos, es treuen la mà de la boca per riure, i deixen de ser discretes, prudents, modestes, per riure sense mesura, sense moderació, sinó de forma grotesca i en públic, apareix una nova dimensió on les dones s’alliberen per complet. Com diu Isabel Franc: «(…) Señoras mías, el humor es abierto. Al reírnos abrimos la boca, abrimos los ojos, abrimos el cuerpo y abrimos la mente»[1]. Las dones es deslliguen del riure cohibit, silenciós, i que només té permès obrir-se i expressar-se sota el vestuari dels bons modals, per deixar anar una «carcajada total, visceral, una risa más “escrachada”, teórica y corporalmente»[2].
Durant els segles, el ressò del riure de les dones, va existir i, cada vegada més, aquestes corporeïtats s’han anat obrint i transformant cap a un nou simbolisme. Les primeres entrades de les dones als escenaris com a pallasses van ser a partir de la clandestinitat o des dels marges com ajudants, disfressades i transvestides d’homes, però mai mostrant-se com dones i fent els números que elles han creat. Aquests primers passos són essencials per l’entrada camaleònica de les dones en un espai fins ara inhabitat per la presència d’una nova figura: la pallassa. Les primeres pallasses que van començar a actuar als circs tradicionals eren filles d’un clown o hi estaven casades. També podien entrar a l’escena quan el germà o el pare es posava malalt o no podia actuar per algun motiu. Aquestes dones, tot i que sigil·losament entressin a l’esfera de la comicitat, comencen a veure un món que fins ara els hi havia estat privat. És així com van ser les primeres aparicions de les dones als escenaris del món clownesc.
A finals del segle XIX i principis del XX, dones com Yvette Spessardi, Miss Loulou, Giuilietta Masina, Annie Fratellini i Mary Santpere començaran a trencar amb la figura prototípica del clown masculí i renovaran l’art de la comicitat aportant noves propostes. Ja sigui de forma clandestina, tímidament, de puntetes o disfressades de pallassos, totes aquestes pallasses obren una nova dimensió transformadora que donarà pas a l’interès de moltes altres dones per aquest ofici. Al segle XX, el circ es va veure obligat a repensar-se i a canviar les seves formes. L’entrada de les dones es va multiplicar quan la formació circense va deixar de venir exclusivament del llinatge familiar i van començar a emergir les escoles de circ, fet que va democratitzar l’entrada de les persones a la formació clownesca i circense en general.
Actualment, ja són moltes les pallasses que estan treballant en aquesta esfera i que són reconegudes: Virginia Imaz Quijera (País Basc), Anna de Lirium (Àustria), Jimena Cavalletti (Argentina), Laura Herts (EUA), Francine Côte (Canadá), Pepa Plana (Catalunya), Montse Trias (Espanya), el grup As Marias da Graça (Brasil), Nola Rae (Inglaterra), Helena Escobar (Catalunya), Llily Curcio (Argentina), Caroline Obin (França), Gardi Hutter (Suïssa), Darina Robles Pérez (Méxic), Nohemí Espinosa (Méxic), Karen Tlahuizo (Méxic), Alicia Olea (Argentina), Maru Favale (Argentina)…, i podria omplir vint pàgines més d’aquest article!
Al 2001 es va crear el Festival Internacional de Pallasses d’Andorra (FIPA), el primer festival que posava sobre la taula la necessitat de pensar la qüestió de gènere en l’àmbit de la comicitat. La iniciativa sorgeix de la pallassa Pepa Plana juntament amb Tortell Poltrona. Aquest va ser el primer festival de pallasses que posteriorment farà brotar altres festivals amb consciència de gènere a Europa i Amèrica. Alguns d’ells son: Festival de Comicidade Feminina ”Esse Monte de Mulher Palhaça” (Brasil, 2005), Clownin –International Women’s Clown Festival (Àustria, 2006), Naisklovnifestivaali Puntainen Helmi (Finlàndia, 2012), Payapaz –Festival de payasas por la Paz en Colombia (Colòmbia, 2015), Coñumor (Espanya, 2018), Festival Internacional de Payasas Vabieka (Mèxic, 2018), Festival Payasas al Trote en Zona Sur (Argentina, 2018), entre molts d’altres.
Baubo, el riure sanador
Quan aprofundim en les qüestions d’aquest nou subjecte que s’incorpora en l’art de la comicitat, no només és important destacar la figura de la dona, sinó que es presenta necessari fer una lectura que la posi en dubte, també, en tant que subjecte privilegiat, de classe mitjana, i majoritàriament blanca. Per tant, tota aquesta investigació em porta a fer un pas més enllà i a qüestionar-me quina és la posició que ocupen altres subjectes múltiples i variables en el món del clown. Els cossos deformes, que despullen les capes de la perfecció, cossos grassos, de color, transvestits, sense gènere o amb una barreja híbrida d’elements genèrics: subjectes queer, lèsbics, gais, transsexuals, drag kings, barbudes, indígenes, pobres, discapacitades, etc, ja que són subjectes que encara ho tenen més difícil que les pallasses per poder-se fer un espai dins de la visibilitat escènica. Per això mateix, cal mirar el món del clown contemporani des d’una perspectiva interseccional.
Em familiaritzo molt amb la pallassa Virginia Imaz quan diu que tots aquests subjectes transformen la realitat i la transgredeixen a través de l’humor. Ella utilitza el terme de la triple transgressió, ja que totes aquestes corporeïtats còmiques passen a ocupar, primer, l’espai públic, després, l’espai de l’escena i, finalment, l’espai simbòlic i poètic de l’humor. Explorar la comicitat és un viatge transformador. Tot recordant el mite de Baubo (una de les primeres dones destacades pel riure grotesc), l’humor ens indica que també és un espai espiritualment sanador. Ésser pallassa i poder expressar-se lliurement en públic també es converteix en una eina subversiva que transforma els referents i els deixa davant l’òptica visible del que s’està oprimint o negant. Aquestes noves comunitats còmiques, que van més enllà del clown tradicional amb mira heteropatriarcal, construeixen nous escenaris, noves representacions que fugen d’allò limitador. I des d’aquests nous espais, ens parlen de les desigualtats, dels patrons, de les dificultats, de l’amor i de la rebel·lió. En definitiva, habiten també nous i altres mons i des d’aquests mons commouen i transformen la societat a través del riure.
https://www.youtube.com/watch?v=lLHmwhfI-P0
[1] FRANC, Isabel. (2017) Las humoristAs. Ensayo poco serio sobre mujeres y humor. Barcelona, Icaria editorial [p. 57]
[2] LIMA, C. Melissa. (2015) Payasas, Historias, Cuerpos y Formas de Representar la Comicidad desde una Perspectiva de Género (Tesis Doctoral), Facultat de Belles Arts, Univeristat de Barcelona, Barcelona. [p. 189]
