Ens hem acostumat a sentir que com que Espanya és un estat de dret, s’han de fer respectar les lleis per a funcionar correctament com a país. Alhora, sovint es fa servir el terme d’imperi de la llei per a fer visible l’ús excessiu de l’imperatiu legal. Esclarir la diferència entre l’estat de dret i l’imperi de la llei és fonamental per entendre i poder respondre, per exemple, aquella pregunta de: Per què Escòcia va poder fer un referèndum i els catalans no podem accedir-hi?
El dret en qualsevol societat moderna té diverses funcions i és cert que entre elles trobem la de legitimar el model de govern de l’estat, sigui o no una democràcia. Així doncs, el dret defineix un marc i és dins d’aquest on s’hauran de produir totes i cada una de les accions dels qui viuen dins les fronteres dibuixada per aquest marc legal. Aquest és el punt on es bifurquen els dos conceptes introduïts: l’imperi de la llei i l’estat de dret.
Acostumem a relacionar un imperi amb allò regit per un poder que es considera superior a la resta i que té la capacitat de decidir i actuar, legitimat per la llei. Contràriament al que es pot pensar, un imperi no contempla només un tipus de règim, ja que la llei que legitima el poder superior pot haver contemplat la voluntat i els interessos del poble o no. En tot cas el govern és jurídic, és a dir, destaca per la seva manca de debat i discussió política, que rebaixa el paper del poble a residual i que presumeix d’una gran rigidesa constitucional. Les persones han d’obeir la llei i es duran a terme mesures contencioses per a assegurar que ho facin.
En un estat de dret, en canvi, preval el principi de legalitat que simplement preveu una sanció per aquell que desobeeixi la llei, és a dir, no és obligatori fer allò que no hi està contemplat. Si passem la frase a positiva, diríem que es pot fer tot allò que no prohibeix la llei, creant un debat polític per discutir el cas concret. Així doncs, es contempla flexibilitat a l’hora de modificar les lleis, sempre que tinguin una base social important, és a dir, el govern és polític i en casos com el que ens ocupa, la llei és l’eina utilitzada en última instància per resoldre un debat polític.
Quan hom s’adona de la diferència entre els dos conceptes, entén per què a Escòcia el Primer Ministre Cameron va acabar permetent aquest referèndum, després d’una discussió interna en el partit conservador i d’un debat entre els altres partits. La Gran Bretanya va funcionar com a un estat de dret, que va permetre la canalització de la voluntat d’un poble tot i que anés en contra dels interessos del partit. A Espanya, en canvi, no hem tingut més resposta que la rigidesa tossuda, absurda i cega del govern de Rajoy.
El gran immobilisme tradicional de la política espanyola evidencia que no hi ha cap mena de problema en imposar lleis i fer-les obeir, sense obrir debat i sense escoltar a qui protesta. És per això que no hi ha altra manera de fer la independència que de manera unilateral, tot i que això no simplifica el procés, al contrari. Els imperis cauen amb actes de desobediència del poble i de les institucions que el governen, i així ha de caure l’imperi de la llei imposada des de Madrid.
No us enganyeu, catalans, perquè fins que no encetem una via unilateral, la sobirania del poble del poble de Catalunya pertany al partit hereu d’Alianza Popular, perquè així ho han volgut la gran majoria dels espanyols, tot i que els catalans votem en sentit contrari constantment.
