Quan els fills es dediquen al mateix que els pares sovint no poden créixer sobre el pes de la fama d’aquests. La figura colossal dels progenitors no els deixa ser ells mateixos i viuen condemnat a ser els fills de. És el cas Carl Philipp Emanuel Bach o de Jordi Cruyff. En el clos de la nostra literatura catalana també el de Joan Oller i Rabassa, conegut per ser el fill del gran novel·lista Narcís Oller i, alhora, novel·lista (i advocat) com el seu pare. El nostre home, però, també es conegut pel títol de la seva obra més coneguda, no tant potser pel contingut de la mateixa. D’aquesta manera, “Quan mataven pels carrers” s’ha convertit en un impactat epítet per parlar del funest període històric del pistolerisme, anys en que Barcelona va ser l’escenari dels enfrontaments a mort entre obrers sindicats i esbirros de la patronal.
Tot i que n’havia anat espigolant pàgines, acabo de llegir-me la novel·la –en una edició de Selecta especialment indicada per dur a l’infern de l’americana– i l’he trobat d’una absoluta actualitat, si tenim en compte que va ser escrita l’any 1930 i recrea esdeveniments i escenaris de 12 anys abans. En efecte, Oller i Rabassa contraposa dos personatges que mutatis mutandis podrien trobar als nostres carrers i als nostres debats polítics. És a dir, si Claudi Roca és un catalanista separatista que topa amb Fe Beringola, una anarquista pacífica i utòpica, jo me’ls imagino com la trobada impossible d’un indepe i una indignada dels nostres temps.
Més enllà del retrat d’ambient i de costums de l’època o de la història d’amor i atracció impossible dels protagonistes que l’autor va voler retratar, hi ha una interessantíssima part de caracterització i discussió política entre els personatges. D’una part, del catalanisme petit-burgés que, en ple dicotomia entre el separatisme inspirat per les independències sorgides a l’Europa posterior a la I Guerra Mundial i els expatriats d’Amèrica i l’autonomisme possibilista de la Mancomunitat que impulsa l’Estatut integral, blasma les mobilitzacions socials per desestabilitzadores i impulsades per Madrid en un moment d’efervescència catalanista i, per l’altra, el món revolucionari, també dividit entre els idealistes i els partidaris de l’acció directa, internacionalista i ciutadà dels món que menysprea el catalanisme per reaccionari i alienant. El decebedor sopar de retrobament dels antics camarades del grupuscle separatista, fraccionat en mers romàntics que encara somien en la independència, experts en l’immobilisme de criticar el govern espanyol per tot sense voler implicar-se o conservadors amb càrrecs i posició per resguardar que com a molt defensen l’autonomia, però, també les intrigues del mil homes anarquista que utilitza la dialèctica de la violència per seduir però que no té ni un gram del compromís d’alguns dels veritables llibertaris, són episodis que semblen sortir del nostre món actual. Només cal pensar en les mil picabaralles del món sobiranista, les postures entre radicals i tèbies, entre la febrada i l’aigualiment, però també en els atacs d’infantilisme somia-truites o de rebentisme gairebé violent del món alternatiu o de l’esquerra radical.
Fins i tot, la idealista àcrata que acaba admirant la valentia (i enamorant-se) del nacionalista que es radicalitza cada vegada més i a la desesperada per motius tan personals com polítics, i que mica en mica va comprenent i descobrint que els ideals pretesament reaccionaris del seu amic Claudi són tan perillosos i subversius per l’ordre com els seus em sembla possible veure-la a la nostra Catalunya d’avui. Com també aquest catalanista –que acabarà deixant-se portar per la decepció de l’immobilisme i l’oportunitat perduda– i que durant tota la trama està fascinat per la manera com la obrerista, amb un nom tan simbòlic com Fe, viu i defensa els seus ideals. Tot, tan històric però semblant al que algú podria escriure si es proposés un relat polític de rabiosa actualitat, com deia, amb protagonistes que visquessin apassionadament la mobilització per la independència de Catalunya de l’ANC o les accions dels activistes del 15-M o la PAH, que es sovint miren entre la desconfiança i animadversió i d’on podria, perquè no, sorgir l’admiració i fins l’atracció mútua.
Com a curiositat, cal dir que Quan mataven pels carrers va rebre el Premi Fastenrath de 1931, un any també de somnis polítics tot just naixents, just quan l’autor perseguia retrat les desencant i les desil·lusions, les amargors i desànims de la generació anterior que ja havia renunciat, no només a l’amor sinó també a aconseguir canviar el món que els havia tocat viure.
