Tot el món no-independentista, ha pressionat tant com han pogut i sabut perquè els teòrics de l’independentisme aclarissin llur full de ruta. Hi ha hagut pressió dels mitjans, hi ha hagut debats, hi ha tertúlies, hi ha hagut declaracions a dojo, per part del govern de Madrid, de l’oposició, de polítics europeus, de comentaristes internacionals, en fi, tothom hi ha dit la seva.
Els independentistes i els que hem arribat a la independència com a únic recurs possible, no parem de contestar. Els contraris, en canvi, només pregunten i no contesten. Potser ha arribat l’hora de demanar-los amb aital intensitat, que amb pèls i senyals ens descriguin quin és llur de full de ruta.
Com pensen arribar-hi (acord singular – PP Catalunya, federació – PSC, confederació – Duran? Quina és la seva estratègia? Quines les seves condicions? De debò algú creu que el govern de Madrid retirarà la Llei Wert com a pas previ al diàleg? Mentre ens estan acorralant amb traves i més traves a l’ús del català, algú creu que deixaran de fer-ho, perquè es pugui encetar el més mínim diàleg amb els partidaris de les terceres vies?
Jo demanaria amb tota la seriositat possible, i amb tota la consideració, que els portaveus de les terceres vies ens facin conèixer amb el mateix detall, el full de ruta que han exigit als partidaris de la independència. Així veurem si són fiables i viables llurs propostes.
Un altre aspecte important. Les terceres vies intenten convèncer els independentistes que no tenen cap possibilitat, malgrat l’exhibició de la força democràtica i pacífica. I jo em pregunto: Quina és la força que tenen i que poden exhibir els partidaris de les terceres vies? S’han parat a pensar que fins ara no han exhibit altra força, que no sigui el vigor i la puixança de l’independentisme?
La força de les terceres vies és directament proporcional a la força de l’independentisme.
Però, ai làs! Malgrat tanta força, les tres terceres vies descarrilen (titular de l’ARA d’avui). Deia avui en Lòpez Burniol al Catalunya Ràdio que ell està notant una resistència total a qualsevol diàleg i acostament amb Madrid i que les posicions s’estan endurint per moments. Jo li aclariré al Sr. notari que l’estratègia ja està presa i que res no canviarà fins al xoc de trens.
L’estatus sobirà de Madrid, propietari i titular de la sobirania de l’Estat (els famosos 4.000) –algú s’ha cregut que, de veritat, a Espanya mana el poble?- ja ha decidit acabar, una vegada més, amb les aspiracions de Catalunya. No amb la independència, sinó fins i tot amb l’autonomia. Aquesta vegada, però, sense canons. Serà per la via de la llei. La seva llei.
Res de consultes, cap referèndum. Ens estampiran fins a la declaració unilateral d’independència, i a continuació ens faran caure “todo el peso de la Ley” (supressió de l’autonomia, derogació de totes les delegacions del 150.2 i els responsables de cara a la justícia). Tot, tot, entre institucions. Tot sense el poble.
Serà capaç Europa i la pressió internacional de forçar l’Estat espanyol que accepti, en aquestes circumstàncies, una consulta al poble?.
El grup dels 4.000 no han vinclat mai els genolls. És per això que ho han anat perdent tot. En aquest cas, tindrem la sort de què també perdin Catalunya?
