Viu i deixa morir, així deia la primera pel·lícula d’en James Bond que ja no va fer el meu admirat Sean Connery. Era 1973 i jo era massa petit per adonar-me’n i encara no havia entrat en aquell món del VHS a les excursions de col·legi en autocar on ens passaven la saga bondiana.
I jo sempre atent als títols que posaven sempre em preguntava de jovenet el perquè d’aquest títol que trobava absurd malgrat ser l’estil de títols Bond: viu i deixa morir. Doncs, res més lluny de la realitat i te n’adones de gran de tot plegat i de la certesa que expressa sobretot si ho vius essent tu el protagonista principal.
Quan ho tens tot a la vida, la vida et somriu i no cal fer res més que gaudir-la junt amb la gent que has tingut la sort de trobar, de crear i que t’acompanyen però el teu mal cap et porta a cometre actes, situacions que mai haurien d’haver passat, mai i que res les pot excusar, el que està malament està malament i tu, que això ho has viscut de petit com a víctima no entens com ara pots haver passat a fer allò que tu més odiaves, com pots haver-te convertit també en un monstre que destrueix l’amor i la llum. I tot passa a ser un Viu i Deixa Morir.
Perquè has fet mal a aquelles persones que creuen en tu, els has traït la confiança, has emmalaltit caient directament al costat fosc i saps que n’has de sortir però no saps ben bé com perquè ets víctima de tu mateix i això fa que passis a odiar-te, a odiar-te a tu mateix amb totes les teves forces pel mal que has fet, per haver destruït allò que més volies i estimaves.
I només desitges un Viu i Deixa’m Morir en tota regla, perquè en odiar-te tant a tu mateix creus que tot estaria millor si tu no estesis allí i això no fa més que aprofundir el forat de la foscor a dimensions incalculables i dificultar la teva sortida del pou, et llencen cordes perquè les agafis, escales fins i tot i res, no les veus, no saps com agafar-les, sembla que les vulguis fins i tot tallar per no sortir-ne perquè sempre hi ha també aquelles negativitats, aquelles foscors que celebren estiguis així i volen tapiar el pou perquè ni en surtis.
I no, no és així… Cal sortir del pou! I costa molt quan ets negatiu i t’abandones i no lluites, només et compadeixes de tu mateix i res fas per anar endavant. Sort tens de la gent del teu voltant, dels bons, d’aquells a qui els has fet mal però que t’estimen, t’aprecien, et valoren, et perdonen… potser res tornarà a ser com abans perquè els has fallat, has traït la confiança, ja no ets aquella persona tan especial… Perquè tu no eres tu en aquell moment i ara cal que tornis a ser tu, he de tornar a ser jo i anar endavant, ser jo, ser la meva millor versió de mi mateix, ser aquell jo que eres.
Només et queda una per fer: deixar d’odiar-te i anar endavant, ser positiu, recolzar-te en aquesta gent que t’estima i aprecia i et vol tornar a veure en la teva millor versió i que et necessita, i que vol seguir sabent de tu, potser no de la mateixa manera, però si sent persones importants en la teva vida, en el teu reinici de creixement personal.
I tu els ho deus, els deus això: estar content, alegre, positiu, somrient, ajudar-los, escoltar-los, que sàpiguen que hi ets, que estàs… que pensar en tu els faci tornar a somriure i respirin contents en veure que tornes a ser tu.
La van errar amb el nom, com no i amb en Roger Moore si em permeteu… que m’agradava molt fent El Santo però el seu Bond perdia la gràcia, ironia i seducció conneriana per passar a ser un agent del TBO. La van errar amb el nom: Viu i Deixa Morir. No, el que hem de fer sempre és viure procurant que la llum estigui propera a nosaltres (i no només la de la tauleta de nit) i que la foscor i la gent fosca desapareixi dels voltants i acabi tancada dins els seus propis cercles destructius sense captar ningú més. Live and Let Live!