El gran jurista Hans Kelsen va escriure que cal saber diferenciar l’Estat d’una banda de lladres, i que la resposta és el respecte a les regles de dret. En el cas espanyol, sotmès a un col·lapse institucional sense precedents i a una crisi de legitimitat del sistema polític de gran brutalitat, l’Estat ha de respondre a aquest dilema.
Els ciutadans observem atònits els innombrables casos de corrupció, el desprestigi de la política atesa la seva inutilitat per resoldre els problemes de la vida, i suportem un personal que s’apropia d’institucions, com passa en el cas del Tribunal Constitucional (TC) o del Consell General del Poder Judicial, per tal de garantir els interessos sectaris dels partits espanyolistes, més que no pas els interessos generals. I quan hi ha alguna intenció de canviar les coses, sempre és “impossible”, i sobretot “inconstitucional”.
En aquestes coordenades voldria comentar l’actitud majoritària dels magistrats del Tribunal Constitucional, amb ocasió de judicar la constitucionalitat de la declaració del Parlament de Catalunya del 23 de gener de 2013 -la Declaració de Sobirania i del Dret a Decidir del Poble de Catalunya-com a document simbòlic de l’inici del “procés”. Només això, una declaració parlamentària. El TC va dir que el Parlament de Catalunya no podia declarar una cosa com aquesta. A partir d’aquí tot va ser un despropòsit: per obra i gràcia dels partits “madrilenyistes”, el TC ultrapassà les competències que té assignades a la mateixa Constitució i el 2015 el van convertir en un òrgan sancionador! Com ha passat també amb el debat sobre la consulta sobiranista, impedir-ho no és l’única solució possible, i per tant dins la comprensió de la Constitució com a marc per a la convivència democràtica és exigible més deferència als òrgans que canalitzen la vida política, ja sigui el Parlament, el president o el Govern de la Generalitat, o la mateixa ciutadania de Catalunya. Qui no ho vol ha imposat la interpretació que no es pot!
Però no. En els afers que comentem, en lloc de trobar solucions als problemes polítics expressats des de Catalunya, els òrgans estatals implicats no han fet altra cosa que “marcar paquet”, incloent-hi el codi penal. Ens han portat al seu terreny, perquè no hi ha hagut un debat des de la racionalitat sinó des de l’emotivitat (els cors de Ciutadans ho diuen tot). Dit d’una manera diferent: a Catalunya s’ha volgut i es vol portar a terme una consulta sobre el seu reconeixement com a subjecte polític sobirà. En aquest context, cal recordar que el respecte a les institucions pròpies de l’Estat de Dret com és ara la Constitució no vol dir recórrer a una mena de catecisme per impedir-la, sinó exhaurir les vies interpretatives per possibilitar-la. La Constitució no és un reglament inquisitorial, ans al contrari, s’ha de llegir dins les estructures d’una concepció liberal-democràtica de la vida i de la interpretació del dret. No es pot condemnar a la inconstitucionalitat gratuïta i eterna a una part del poble de l’Estat espanyol, que és el de Catalunya.
Quan s’afirma la importància de l’Estat de Dret es remet a una concepció de la vida basada en la legitimitat racional de les normes jurídiques i els mecanismes institucionals dels quals s’ha dotat la civilització. Per assolir aquest objectiu cal el diàleg permanent i l’esforç interpretatiu per tal de permetre el desenvolupament de la llibertat. Res desprestigia més l’Estat de Dret que voler-se apropiar de les institucions (allò que fan aquells que després acusen els sobiranistes que fan aquests a Catalunya), tot identificant els interessos sectaris o de partit amb els de l’Estat i la Constitució, i a sobre per prohibir allò que no és necessàriament inconstitucional. Mira de què es vanta i sabràs què li falta.
