Aquest monòleg neix de les profunditats més fosques del mite d’Èdip i tracta de mostrar les conseqüències de la tragèdia “Antígona” immortalitzada per la ploma de Sòfocles. En l’obra, Antígona desafia la llei del rei Creont per donar sepultura al seu germà Polinices, un acte que li costa la vida. Ismene, temorosa i incapaç d’unir-se a la rebel·lia de la seva germana, es manté en un segon pla, atrapada entre l’amor per la seva família i la por a desafiar l’autoritat. Després del tràgic desenllaç, quan el cos d’Antígona reposa a la tomba, aquest monòleg explora la turmentada ànima d’Ismene, que es debat entre el dolor de la pèrdua, el pes de la culpabilitat, i la desolació de la seva pròpia covardia. Aquestes paraules esdevenen un lament desesperat, una confessió d’aquella que, tot i ser condemnada a viure, ha estat privada de qualsevol raó per fer-ho. Després de la caiguda de Tebes i la mort de la seva germana, és hora de donar-li veu a qui no en va tenir.
He perdut compte de les llàgrimes vessades i els dies que fa que les vesso.
Dins l’habitació en què em resguardo somio en dormir eternament i dormint somio en ella, ella que ha marxat i que morta descansa, jo atrapada en aquest infern sense cap esperança. Quan tanco els ulls obro el passat i enfront meu ella es mostra, sense cos per intervenir ni voluntat per fer-ho. No faig més que resar als Déus qui ella estimava, però els records m’esgarren el cor, em dessagno per dins. Vull oblidar què és recordar, vull oblidar què és estimar i què vol dir ser feliç, vull ser estripada en mil bocins i que Hades se m’emporti al regne de la pena eterna per veure finalment si hi ha dolor més gran del que pateixo jo. Però no hi ha dolor més gran del que pateixo jo.
Només desitjo no desitjar res.
Cada hora que passa se m’encongeix l’estómac de no consumir més que la meva pròpia tristesa, però aquesta és prou per mantenir-me amb vida com un paràsit que depèn de la seva mort. La ciutat de Tebes ha oblidat, i a qui en la ment perdura el record no vol mostrar que recorda, ara tot el dol recau en mi. He vist com se l’emportava el vent sense poder jo volar rere seu, presa entre el món dels vius i el dels morts, no puc ser allà ni ser aquí, no puc moure’m ni sentir, no puc viure ni morir. Presa estic, presa he estat i presa estaré.
El món és bonic per qui encara no ha viscut.
Les cicatrius al meu rostre mostren només la crosta de les ferides guardades dins meu que em cremen i m’asfixien com si Zeus hagués manat a Eton que Prometeu fou abandonat i vingués a torturar-me a mi. Ho he perdut tot, ja ni l’esperança preval en el meu cor que s’ofega sota el mar de llàgrimes que ha envaït el meu cos. Ai Antígona, tu que temies tan poc la mort que quan arribà l’acceptares amb braços oberts, tu que desafiares l’ordre perquè l’ordre desafiava el que tu creies correcte, tu que vetllares perquè el nostre germà acabés sepultat fores viva sepultada, i jo, pobra de mi, he quedat sola i abandonada.
Sola i abandonada ara i per sempre més.
Si em deixés ser guiada per Caront a través del fosc riu dels morts com una ànima perduda i em plantés a les portes de l’Hades jo podria entrar-hi. Veltesta, Tretesta i Drittesta no olorarien més que una ànima miserable que es podreix de dins a fora. Però allà no la trobaria pas a ella, ella que morí defensant el que és correcte, ella que feia el que creia i considerava les conseqüències el mal menor. La valentia i l’honor foren el verí que l’enviaren a l’altre món, i jo l’hauria d’haver pres amb ella.
Però pensar en el mal que he fet és una tortura agonitzant que em fa retòrcer per terra mentre sento com tot el meu cos pateix les conseqüències de les decisions que no he pres. M’ho mereixo. No mereixo oblidar que és recordar, no mereixo oblidar que és estimar i no mereixo oblidar que és ser feliç. No mereixo volar rere seu, no mereixo ni ser allà ni ser aquí, no mereixo ni moure’m ni sentir i no mereixo ni viure ni morir. Mereixo estar sola i abandonada perquè no et mereixo a tu. La covardia ha sigut el verí que m’ha lligat a aquest patiment i el mereixo, el mereixo, el mereixo.
