L’art eternitza, deien els germans Goncourt en el seu cèlebre Diari. L’art és la fixació suprema d’un moment, d’una fugacitat, d’una particularitat humana. És per això que un escriptor, quan ho és de debò, no busca només d’escriure coses formalment ben escrites, boniques o entretingudes. Busca dir alguna cosa, tocar l’enteniment del lector. Ja ho sabem, els llibres parlen i ens interpel·len, i com que al darrera del que som hi ha tota la vida que hi hem esmerçat, allò que llegim furga el nostre passat.
El passat, el de cadascú, deixa petja, ens afaiçona. Som el que hem fet, som el que hem pensat i el que hem desitjat, som les persones que ens hem trobat, som el que hem escoltat i el que hem vist. Ningú no se’n escapa. Ens ho recorda Theodor Kallifatides en una novel·la homònima on narra les seves memòries: el passat no és un somni. Som el que hem viscut. Per això llegim sempre des d’algun lloc. Des d’una posició intel·lectual, des d’una experiència personal, des d’una emprenyada, des d’unes conviccions, des d’un interès; o de tot alhora. Llegim des de la nostra biografia.
I la partida està servida.
En els llibres trobem la condició humana narrada amb tots els sabors i colors: la joia de l’enamorament i la desolació de la pèrdua, la subjugant melancolia d’un crepuscle i el goig d’un matí cristal·lí de primavera, el patiment personal encarnat en una frustració o en una malaltia. L’univers de la vida ens va passant pel davant a través de les paraules, a cop de full, i el que anem llegint regira conviccions i somou certeses que pensàvem que havíem assolit. A ritme de volta de pàgina es desvetllen ideals adormits i s’amollen il·lusions noves i antigues, descobrim situacions i realitats que ens eren estranyes i ens obrim a noves comprensions del comportament dels homes. El que llegim esdevé material introspectiu que ens és proposat per a la nostra reflexió. Endinsats en la lectura el text comença a donar joc, a repartir cartes del quatre colls de la baralla, palla i trumfos, comodins i atots.
Anem ensopegant amb situacions, fets, reaccions i emocions que, més que ser classificades en una categoria, el que ens demanen és ser contrastades, enteses, contextualitzades. No volen que les hi posem en una casella, no s’acontenten amb una resposta binària, ens demanen la nostra opinió. No s’hi poden estar de demanar-la, però nosaltres tenim sempre la paella pel mànec i podem destriar les qüestions que ens vinguin de grat, les que volem escometre i les que no ens semblen pertinents en aquell moment. El llibre reparteix joc, però el juguem nosaltres.
Ajaguts a una gandula sota una capçada frondosa o aclofats al sofà amb una tassa fumejant a les mans, enllitats abans de posar-nos adormir o entaulats en un cafè amb la remor de fons de les converses, onsevulga que ens posem a llegir, el nostre subconscient comença a rutllar. El cervell cerca, sospesa i recupera records, imatges i coneixements emmagatzemats en els prestatges més recòndits de la memòria, i s’entesta a establir relacions entre aquell material recobrat i allò que llegim i que ha estat l’origen del seu rescatat. Ho garbellem tot, ho passem pel sedàs: per què, per què no, per què si, potser, això mai, i si jo, i quan, no pot ser, em sembla que, ves si no…
Però aquesta formidable activitat intel·lectual no se’ns fa feixuga. La lectura no ho ha de ser mai, de feixuga. Si ens hi posem bé, quan llegim ho fem immersos en un estat de quietud reparadora, on el procés discursiu corre d’esma, sense proposar-nos-ho. La lectura és un punt de trobada amb nosaltres mateixos, un plàcid encontre amb un amic amb qui parlem de tot. Discorrem per meandres de corrent reposat, paratges grocs de lliris i verds de pau, mentre escoltem la veu de l’aigua, tremolosa i amiga, que diria l’estimat Màrius Torres. La nostra pròpia existència i la vida en tota la seva grandària desfilen pel davant fent-nos picades d’ullet. Això és.
—Senyores i senyors, juguin, si us plau! Prenguin un llibre i seguin! La partida està servida.
