La polèmica de Nayib Bukele fa mesos que està en auge gràcies a les seves polítiques en relació amb les maras, a la seva capacitat de presentar una imatge de si mateix que apel·la al públic, i el seu escepticisme d’altres polítics en càrrec pel que fa a possibles pràctiques corruptes, recentment fet públic. Pel que podem considerar elits intel·lectuals del món de la política internacional, o de terrenys similars, Bukele ha rebut crítiques per la metodologia utilitzada contra membres de les maras. Per altra banda, és molt interessant com el que podem considerar com el gruix de la població sense especial experiència o coneixement en camps relacionats, està molt a favor de la mà dura del president d’El Salvador. La idea general consisteix en la necessitat de sacrificar certes formalitats mencionades a la llei internacional, amb l’objectiu d’aconseguir solucionar un gran problema. Fins i tot influencers, com Jordi Wild entre altres, qui té el pòdcast més escoltat a Espanya, promulguen aquesta idea. En les seves pròpies paraules en relació amb els fets: “para hacer una tortilla hay que romper huevos”.
No cal gran coneixement històric per adonar-nos de la similitud del discurs amb altres esdeveniments polítics que van resultar en règims, alguns coneguts per la seva brutalitat i violència. És per això que per molts acadèmics la situació resulta alarmant automàticament. Tanmateix, aquesta mena de raonaments no són capaços, per la seva naturalesa lògica i no sentimental, de ser compartits per les persones que observen els esdeveniments com una experiència momentània del present davant de certes dificultats, on el resultat és molt més visible i lluent que els possibles riscos.
La llei internacional, com també els drets humans, ja fa molt temps que exclusivament serveixen per fer condemnes verbals, i aplicar restriccions comercials si és possible o convenient en cada cas. S’ha observat recentment amb els casos de Rússia, Israel, i El Salvador. No obstant això, els anys subseqüents a la fi de la Segona Guerra Mundial, immediatament després de l’emissió de la carta de l’ONU, aquests dos àmbits van ser ignorats de manera contínua. La principal raó d’això és la falta d’un poder realment coordinat i consistent per penalitzar als països que infringeixin aquests principis. Si afegim això, a l’estat d’El Salvador en relació amb les maras, i a l’opinió pública tant nacional com internacional, es pot esperar que, de nou, cap país condemni la violació de drets humans amb accions. També cal considerar el fet que les accions de Bukele neixen a partir de la demanda a resoldre un problema, en un món ideal, si es condemnessin aquestes accions, també s’hauria de fer una coordinació internacional per oferir una alternativa. Precisament aquesta falta d’alternativa, és el que proporciona tant suport popular a les mesures.
