Us copiaré tres autoritzades opinions que donen matèria per als qui volen pensar una mica sobre les llengües, els seus orígens i història, sobre els drets i obligacions dels ciutadans pel que fa al seu ús o a conèixer-les, almenys suficientment, per relacionar-se plenament. Les afirmacions que citaré serveixen per aprofundir en el tema. I es tracta de veure si, de tot això que ens diuen, n’estem ben convençuts i ho vivim, amb aquella convicció que pugui ser acompanyada pels matisos que calguin.
Un conegut teòleg i antropòleg de la Universitat de Navarra, Juan Luís Lorda, en el seu llibre “Humanismo. Los bienes invisibles”, escriu: “La llengua és un producte cultural. No procedeix de la biologia. Per això existeixen tantes llengües diferents, tot i que els homes són biològicament iguals. Cada llengua és una formidable creació artística, fruit de la història de molts segles. Les llengües formen branques i famílies, i les seves arrels es perden en la nit dels temps, més enllà de la història, que no es pot narrar sense les seves paraules. En el seu origen, una llengua sol estar íntimament unida a una comunitat històrica. La defineix, la constitueix i també canvia amb ella. Els esdeveniments històrics produeixen la barreja d’ètnies, i molt més ràpidament, la de les llengües…La riquesa d’una llengua depèn de l’amor amb què ha estat cultivada, i de la vigoria del que s’ha dit amb ella. No és el mateix que hagin sorgit o no genis literaris i poetes, dramaturgs i novel·listes, assagistes i pensadors o científics. Tots ells enriqueixen la llengua i augmenten la seva capacitat com a instrument de la intel·ligència. Els grans creadors de la llengua son els que construeixen i adornen el món conegut i expressat. Dibuixen el món amb paraules i donen als altres parlants els mitjans per expressar-se. Amb l’ús, augmenten el vocabulari i el precisen: contrasten termes i els relacionen. Amb les seves imatges i metàfores, ho omplen de colors. I, amb aquest tracte curós i formós, afegeixen matisos i evocacions a les paraules ja existents. Així cada llengua es converteix un una formidable creació artística”.
La segona citació és de Joan Pau II. Aclaridora com sempre. El Papa, davant de la “Unesco”, l’any 1980, digué: “La nació existeix per la cultura i per a la cultura, i aquesta és, doncs, la gran educadora dels homes perquè puguin ser més en la comunitat”;…”la família comença la seva tasca per allò que és més senzill, la llengua, permetent així a l’home…d’arribar a ser membre de la comunitat que és la seva família i la seva nació”. Continuava ell dient més endavant: “Sóc fill d’una nació, la qual ha conservat la seva identitat i això malgrat les particions i ocupacions estrangeres, la seva sobirania nacional, no recolzant-se en el recurs de la força física, sinó únicament en la seva cultura”. El mateix Pontífex, en un altre discurs pronunciat a la ciutat d’Assís – quan la desmembrada Iugoslàvia estava ja en plenes conteses entre països o nacions, tancats des de feia temps dins d’un estat totalitari – digué: “Cada una d’aquestes nacions dels Balcans representa un bé particular, una confirmació de la riquesa multiforme que el Creador ha donat a l’home i a tota la humanitat”. Volia el Sant Pare, com ja havia fet en altres llocs, deixar clara la qüestió dels drets individuals i col·lectius de les nacions, ara recollits en el Compendi de la Doctrina Social de l’Església – també pel que fa a l’ús quotidià de la llengua materna -; drets i deures que sempre són integradors i enriquidors quan es viuen en plenitud d’amor.
D’altra banda els bisbes, en el seu document “Arrels cristianes de Catalunya” afirmaren fa anys: “Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals…dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot promoguts pels Estats, els quals no poden segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los, o assimilar-los a una altra cultura majoritària”.
Sembla que, pel que fa als drets fonamentals de les persones i dels pobles, alguns no hi creuen gaire. Alguns cristians ensenyen una part de la doctrina moral social – la que els convé -, però en alguns àmbits, com és el cas de la llengua materna, es poden quedar en la pura retòrica, ja que ho prediquen i ho viuen a mitges. Temes, aquests, que els sonen a lírica “divina”. Altres, no els consideren pas necessaris d’exigir en la vida quotidiana, i s’estimen més deixar-los a banda. També hi ha qui no defensarà mai alguns d’aquests drets fonamentals socials i familiars repetits sovint per la doctrina social de l’Església. Opinen que és millor no ficar-s’hi o bé pensen que no és massa essencial, ni de bon tros, a fi de portar-la a la pràctica. Aleshores l’obliden quan se’ls demana que la tinguin en compte.
Molts es pregunten: Podem parlar, escriure, conviure sempre i arreu en català al nostre país? Sembla que és del tot impossible. Tenim el dret de resar, sempre i a tot arreu, en la llengua materna? També això se’ns fa difícil. Podem impartir una classe, una conferència, un discurs en català sempre que vulguem? Moltes vegades es prohibeix o es desaconsella: no es dóna la llibertat deguda perquè – argumenten – podria dividir o perquè molts no ho entendrien…I així podríem seguir…No és de rebut que alguns drets i els deures, d’acord amb la moral social, siguin pura comèdia o que, amb ells, es faci retòrica barata. S’arriba, d’aquesta manera, a menystenir drets fonamentals que són el fonament de tota la vida social i personal. Al darrere de tot això, hi ha un interès de col·lectivitzar sota l’excusa d’una mal entesa unitat?. Es volen esborrar unes naturals i legítimes diferències culturals i religioses? S’intenta uniformitzar pobles o cultures diferents?
Solució: la que donava fa poc tems el filòsof Francesc Torralba. Cal trobar nous discursos, nous arguments i renovats camins per tal que, en aquest camp, els conceptes bàsics portin a una identitat que sigui incloent, oberta i respectuosa amb els drets de les minories. Mai el cultiu d’una llengua, i menys de la materna, no pot ser excloent; però tampoc pot ser exclosa o preterida com una nosa, sobretot quan la llengua pròpia té unes arrels i vincles històrics seculars. S’han d’aplicar els principis de solidaritat fraterna, de veritat i de justícia. Nacionalismes excloents són aquells que, per motius no culturals sinó d’altra mena, no tenen en compte el principi de reciprocitat pel que fa a les llengües o bé no reconeixen els drets de la materna, tot i que alguns, teòricament, defensin un bilingüisme descafeïnat, essent ells mateixos els primers en no voler-lo viure. Almenys que els drets i deures siguin recíprocament paritaris.
Tots hem de treballar per conviure en pau cultural, tenint en molt el valor de la història de cada país, de la qual provenen importants exigències i conseqüències pràctiques, com hem vist en les tres al·legacions del començament. La persona humana – i tots ho sabem perfectament – és principi, objecte i fi de qualsevol institució. Per tant, des totes les estructures, siguin civils o siguin religioses, s’han de reconèixer, tant als pobles com a les persones, els drets fonamentals – entre aquests la llibertat de parla – per tal de salvaguardar la seva dignitat originària. S’ha de respectar cultures, llengües, tradicions i costums, a fi que tots puguem viure conforme a la veritat de l’home, cercant la llibertat de tots i el bé de cadascun. És una qüestió d’amor, de dedicació, d’imaginació,…i d’interès cultural, de convivència familiar i social, de drets personals i col·lectius. I també de tantes altres coses…com poden ser uns deures o obligacions d’alguns recalcitrants que, podent fer més, no fan res per comoditat o perquè es deixen endur per la por o pels prejudicis.
