La policia dissol a cops una manifestació a Sant Sebastià, l’ audiència prohibeix manifestar-se, una família es confosa amb uns atracadors i reben un tractament especial…
La Llei i l’ordre és desitjable per viure en societat. Si a més de viure es vol conviure, s’ha d’afegir a la formula de la duresa, el respecte a la discrepància.

Ja dic des d’ara que voler fer una enquesta sobre qualitat al mateix temps que s’apliquen protocols especials que permeten fer qualsevol cosa en pro de la llei i l’ordre, es una absoluta incongruència. Tant poc efectiu com unes eleccions amb en Cheauchescu al poder. Peró aquest tema es va tractar àmpliament fa uns pocs dies i no voldria resultar reiteratiu sobre el que tots sabem que no te ni cap ni peus, tots menys els que per raó d’obediència deguda, pel càrrec, perquè son nou vinguts a tècniques de màrqueting que no s’han utilitzat mai als seus paradisos comunistes, o simplement per per mala fe, consideren que passar una enquesta a una família que ha estat salvatgement maltractada, és un acte de responsabilitat social corporativa, una altra de les matèries que s’han d’estudiar a les escoles de negocis per compensar la manca d’ètica personal.

Deixo clara la meva discrepància sobre la perversió que suposa utilitzar tècniques de màrqueting pensades per assolir l’excel.lencia en la gestió empresarial i d’atenció al consumidor, per justificar maniobres obscures. Als alumnes els hi explico que no han d’utilitzar el màrqueting com un borratxo un fanal, que enlloc d’il.luminar-lo, simplement el sustenta per no caure.

Em preocupa el clima de permís administratiu previ que s’esta imposant arreu. La generació del prohibit prohibir ens ho esta prohibint tot, fins el dret a discrepar. Quan l’audiència no permet fer una manifestació, quan entre policies de diferents cossos es creuen bales de goma amb l’impunitat d’arreglar-se les coses als despatxos i aquí no ha passat res perquè aquell l’indemnitzo i a l’altra el jubilo anticipadament, en aquestes situacions se m’encén el llum d’alarma.
I la raó es senzilla. Soc dels que té opinió, i per tant discrepo amb una certa freqüència del discurs de l’espiral del coneixement, aquell que la majoria accepta, i es dona per suposat que és el valid. Doncs no senyor, no sempre hi soc d’acord, i vull exercir el meu dret a manifestar-me lliurement sense pilotes de goma, ni protocols especials, ni enquestes de satisfacció del calabós. Vull ser lliure al meu país.

Ara estem a l’espera del tribunal constitucional, perquè és el que toca. Però en un país normal una ingerència d’aquesta magnitud no l’acceptarien de cap manera.
Quan surti, hi ha qui diu que hem de sortir el carrer darrera en Pujol. Hi ha qui diu que darrera en Montilla i molt altres, creiem que si sortim al carrer ho hem de fer per una més alta fita.

L’ Audiència no accepta manifestacions, el Constitucional no accepta el referèndum del poble de Catalunya, els mossos apliquen protocols especials amb una ma i enquestes de satisfacció amb l’altra. I la resta paguem IVA, Impost de Societats, Renda, Seguretat social, i una corrua inacabable de burots que permeten que el Leviatan funcioni.

Potser es tracta de tancar la caixa.
Visca Catalunya lliure! i visca la discrepància.