A finals dels setanta, les parets lluïen el famós lema «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» com a reclam a la majoria del país, amb manifestacions multitudinàries que semblaven avalar-lo. Jo era una nena que aprenia a llegir i aquells gargots ràpids i maldestres a les parets em servien per practicar la lectura i enllaçar lletres, agafada de la ma de la iaia.
Vist des dels anys vint, ja del segle vint-i-u, es pot dir que hem pogut tastar què és això de la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia «a l’espanyola». La llibertat va quedar condicionada des del principi a una llei d’amnistia que de forma tramposa, ens va portar a tantes cunetes encara per obrir a dia d’avui, al silenci, a no demanar perdó institucional per l’assassinat del President Companys, a no demanar-nos perdó els uns als altres i els altres als uns, per tots els crims comesos abans, durant i immediatament després de la dictadura franquista.
La llei d’amnistia va ser una fugida endavant, una mena de catifa on amagar totes les malifetes i vergonyes de tants anys de violència, sang i gent tenallada. Ja en un moment històric absolutament diferent, es va intentar reobrir el passat als jutjats espanyols amb escassa fortuna. Enrere queden també Billy el Niño, torturador professional al servei de l’estat, el Camp de la Bota, treballs forçats als Pirineus, Puig Antich i els nadons robats. Enrere queden els assassinats d’empresaris, capellans i esglésies cremades. Per llei i sense alterar el sistema judicial, l’any 77 s’amnistiava tothom i l’any següent s’aprovava la sagrada Constitució, que només es toca si ho diu la Merkel.
I què va passar amb l’estatut d’autonomia de la frase de la paret? L’estatut d’autonomia, al primer moment, ens va restablir les nostres institucions, des del President de la Generalitat fins al cos de Mossos d’Esquadra, va comportar la immersió lingüística, els mitjans de comunicació, una millora d’infraestructures discreta i amb el pas dels anys, setze mil milions d’euros anuals menys en ares a la solidaritat estatal.
En la lluita per la seva reforma i en veient l’actuació del Tribunal Constitucional absolutament polititzat, després del referèndum a Catalunya que l’havia ratificada, ens va comportar novament la constatació de la inflexibilitat estatal pel que fa a la sobirania del poble català. Pel camí hi hem deixat manifestacions més que multitudinàries, el nou 9N, l’1 d’Octubre, cops, angoixes i patiments, presos, exiliats i represaliats amb sentències injustes o judicis encara pendents.
Tres mil persones represaliades per demanar un referèndum acordat amb l’estat o el respecte a la llibertat d’expressió, per no vessar ni una gota de sang, per no embrutar ni un trist carrer. Ni els llaços grocs són del seu grat.
I és quan així estan les coses que ens cal tornar a demanar una llei d’amnistia. No pas per amagar res sota la catifa, ni tapar les vergonyes de ningú, « que cada palo aguante su vela» però sí per acabar d’una vegada per totes amb el bucle repressiu en que l’estat espanyol ens té ben falcats, mentre discutim entre nosaltres, desautoritzem les nostres institucions i en definitiva, ens allunyem sense adonar-nos de la nostra fita, la independència, la república.
Ens cal més que mai una llei d’amnistia que ens permeti sortir del cul de sac en el que ens han ficat. Ens cal una llei d’amnistia que des de la política faciliti una autèntica solució democràtica al «problema catalan». I aquesta llei ens ha de trobar a tots disposats per reclamar-la al carrer sense fissures ni retrets, de forma multitudinària, com sempre, amb el permís de la COVID-19, naturalment.
La nova llei d’amnistia que es proposa no és una solució perfecta, comporta cessions molt doloroses per ambdues parts, de ben segur, però pot acabar amb la repressió i obrir una nova pàgina en les relacions entre l’estat espanyol i Catalunya. Per a que alguna nena agafada de la ma de la seva àvia pugui aprendre a llegir gràcies a un nou eslògan a les nostres parets: «llibertat, independència i república catalana».
