El passat dijous dia 31 d’octubre, en un article a La Vanguardia, el periodista Francesc-Marc Álvaro convidava els lectors a fixar-se en l’exemple històric de la Revolució Nord-americana. En una encertada reflexió, i recolzant-se en l’historiador Gordon S. Wood i en la filosofa i historiadora del pensament polític Hannah Arendt, Álvaro ens explicava el caràcter d’aquella revolució, dels seus líders i de les seves bases socials, tot destacant la seva cohesió davant d’una metròpoli abusiva i al llarg d’un procés difícil en molts aspectes.
Cal sumar-se a la demanda d’una major atenció vers la història nord-americana. L’exemple descrit per Álvaro referent a les bases socials i lideratges d’aquell procés revolucionari és una lliçó interessant. N’hi ha d’altres. Una de les més importants és aquella despertada, precisament, per la lectura del fonamental estudi ‘On Revolution’, de Hannah Arendt. A través d’aquest, hom entén que l’única gran revolució realment exitosa de la nostra era fou l’americana. El motiu d’aquesta afirmació es troba en el fet que els seus líders es dedicaren a fundar exclusivament la llibertat política. En altres paraules, treballaren per establir les condicions per tal que el poble tingués la possibilitat de participar efectivament en la direcció dels afers comuns. Per Arendt, doncs, un dels elements bàsics que explica l’èxit americà i també el fracàs de la Revolució Francesa és que en l’episodi de 1789 s’hi entrelligaren elements no polítics, com ara la lluita per la fi de la misèria material. Això va implicar l’entrada en l’àmbit polític, això és, en el reialme de la llibertat, de qüestions relatives a la naturalesa i a la supervivència, pròpies del reialme d’allò necessari, absent de llibertat. Aquesta distorsió, consistent en “la transformació dels drets de l’home en els drets dels Sans-Culottes”, acabaria portant a l’ús del terror a la recerca de fites que es consideraven, no només més nobles que la llibertat política, sinó també quelcom no sotmès a discussió. La introducció en les planificacions revolucionàries de la necessitat –ja no només biològica, sinó històrica- a través de la qüestió social seria quelcom que tindria continuïtat en el pensament marxista, donant una nova forma a l’error francès. Aquesta és una reflexió que, encara que pugui semblar llunyana, és fonamental a l’hora de pensar qualsevulla experiència política. Cal distingir bé on comença i on acaba l’àmbit polític, l’àmbit de la llibertat i la pluralitat, i on comencen altres esferes els objectius relatius a les quals poden acabar eliminant la llibertat política en cas que se’ls doni preferència. I atemptar contra la llibertat política és atacar la condició de possibilitat de l’avenç de la república a través de la paraula, la discussió i la decisió pacífica.
Un altra lliçó fonamental té a veure amb les il·lusions dels revolucionaris nord-americans. La historiografia tradicional havia relacionat la revolució nord-americana amb el pensament liberal, però al llarg del darrer terç del segle XX diversos estudis han permès copsar que, juntament amb aquestes idees liberals, la tradició política republicana -inspirada en els clàssics grecs i romans, en les repúbliques del renaixement italià i en el republicanisme anglès del segle XVII- fou decisiva. L’historiador citat per Álvaro en el seu article, Gordon S. Wood, és precisament un dels acadèmics que han posat èmfasi en aquesta herència intel·lectual republicana entre els pares fundadors dels EUA. És ell qui ens explica, al breu i interessant ‘The American Revolution’, com la revolució anà acompanyada d’un canvi de valors fonamental, d’un autèntic projecte de renovació de la societat nord-americana. Aquest projecte republicà valorava la senzillesa i igualtat dels pagesos nord-americans i el seu amor per la participació en els afers comuns. Defensava l’ideal del ciutadà republicà independent, petit propietari de terres i alliberat, per tant, de tota dependència econòmica i política, fet que assegurava el seu compromís amb el bé de la comunitat de la qual formava part. El projecte republicà buscava la fi de qualsevulla aristocràcia que no fos la del talent i el mèrit. Apostava pel compromís amb un concepte d’igualtat que no eliminava les distincions entre les persones, sinó que conjugava la confiança en la capacitat del poble per escollir i vigilar el poder, amb el reconeixement dels millors homes, més íntegres i nobles per tal de liderar el projecte polític nord-americà. La revolució nord-americana anà lligada, doncs, a una gran il·lusió de transformació política i cultural basada en aquests ideals republicans. Sabem que els EUA patiren moltes dificultats en els seus primers passos després de la independència però, probablement, foren aquestes conviccions les que ajudaren al poble i als seus líders a tenir confiança en un projecte polític que, amb el temps, reeixiria. La lliçó americana ens ensenya que les grans il·lusions i projectes de millora política no han de ser necessàriament quelcom titllat d’esperança pueril sinó que, en cas de ser vers i justos, poden esdevenir motors molt potents d’un futur polític.
