“How wonderful life is now while you’re in the world” cantava Elton John a principis de l’any 1970 convertint-se en un dels versos més emblemàtics de la música pop, tant, que la cançó va ser inclosa en el Saló de la Fama dels Grammy, ocupa el Lloc 137è a la llista de Rolling Stones “Les 500 millors cançons de tots els temps” i ha estat versionada per una infinitat d’artistes. Soc d’aquelles persones que necessiten esbudellar les lletres dels poemes, de les cançons, en definitiva de tota la paraula que m’arribi per qualsevol dels meus sentits. Realment cal analitzar aquest vers de la cançó i és que dir-li a algú que el món pot resultar meravellós donada la seva existència en ell crec que és una de les coses més boniques que et poden arribar a dir, molt més que un “t’estimo”. És donar-li el valor de l’existència d’algú en la realitat que compartiu. És ben prodigat que el món pot arribar a ser un terrible parany inhòspit per a molts de nosaltres i el fet que algú aconsegueixi convertir tota aquesta hostilitat en quelcom meravellós és senyal de l’enorme sentiment d’amor, admiració i gratitud en vers la seva persona pel sol fet d’existir. La seva existència, sense cap altra acció, és suficient per convertir un abisme d’obscuritat en un paradís de llum i felicitat.
Sovint aquest tipus de cançons tenen una lectura merament romàntica entre individus, ans crec que aquesta frase, en concret, és extrapolable a altres contexts i és el cas que avui porto aquí. Potser les meves habilitats socials disten molt de complir els estàndards requerits o més adients entre petites comunitats d’individus que no formen part del gruix familiar. Es podria dir que soc una mica esquerpa i esquiva d’abraçades i altres mostres d’afecte. I, a vegades, cara a cara soc maldestre a expressar els sentiments d’una manera eficaç. Per sort, tinc aquest hàbit d’abocar l’emoció sobre el paper, de traduir la idea en lletra i sentir-la a través de l’escriptura manual, perquè sí, jo abans de passar els textos sobre un teclat, els he d’escriure, dibuixar la lletra i sentir el traç, com si d’aquesta manera palpés el sentiment mentre li vaig donant la forma real encabida en la cal·ligrafia.
Aquest darrer any, he tingut la sort de poder impartir classes de llengua i literatura espanyoles a l’Institut Arnau Cadell de Valldoreix. Ha estat una substitució llarga que m’ha permès estar durant tot el curs. Ha estat una experiència molt gratificant, tot i que he tingut molta sort amb els alumnes i companys dels altres centres en els quals m’ha tocat una substitució i guardo un tendre record de cada un d’ells i he conegut gent maquíssima amb la qual mantinc contacte i que estic molt agraïda d’haver-me creuat, aquest any, però, ha suposat per a mi un punt d’inflexió.
Ara, amb distància i temps, m’adono de la immensa sort d’haver format part del centre i em tocarà enyorar-ho. Certament, durant el curs anava reparant en el grup de professionals que ens havíem reunit al Departament de Llengües. Totes les persones d’allà amb les seves idiosincràsies tan dispars unides per un esperit comú, la passió per la llengua i l’afany de transmetre aquesta devoció. Sabeu aquella facècia popular que diuen que a l’autoescola t’ensenyen a aprovar l’examen i que a conduir s’aprèn conduint i a gaudir-ne. Doncs, això mateix ho traspasso en aquest context. No hi ha cap màster ni acadèmia ni curset que t’ensenyi a ser docent, per molt que s’escarrassin i t’ho facin pagar per accedir a la borsa, a ensenyar s’aprèn a l’aula, per una banda, i al departament de la teva matèria, per l’altra. I com n’he après aquest any!
Potser no seria just mencionar alguns companys i no fer-ho amb altres, però seria un article llarguíssim i segurament insuportable pel lector. Així que, amb el perdó dels companys que no surtin mencionats i als que també agraeixo haver conegut, vull parlar d’algunes persones que han suposat una osca en el meu recorregut curricular com a docent.
El 2023 vaig obtenir una substitució a l’Institut Federica Montseny i també va ser una experiència genial, em va tocar cobrir la plaça d’una tal Leonor. Qui m’havia de dir que aquest any estàvem destinades a trobar-nos i, aquest cop, com a companyes. Leonor és d’aquelles persones que, tot i que no ho vulgui, té el do del lideratge. És combativa, reivindicativa, contundent, amb un discurs ferm i clar. La Leonor intimida, cal que ho reconegui, i no m’agradaria formar part de la seva llista d’enemics, però té un vessant… ai la Leo quan s’engresca, quin fart de riure! És dinàmica, divertida, ocorrent i capaç de regirar si tens un mal dia. Té una bateria d’anècdotes i refranys que revelen la seva experiència i saviesa. Jo, sovint, me la quedava mirant i pensava dins meu “aquesta tia és la canya!”. Així mig de broma mig seriosament deia que la Leonor encapçalaria una manifestació per demanar millores a l’educació, perquè si hi ha una cosa que té és que és una dona compromesa i molt solidària. El destí volia que ens trobéssim i ha estat una passada.
A la cua d’aquesta manifestació fictícia, aniria tancant files l’altra companya que va néixer per ordenar i organitzar. I, què bé ho fa la Cristina! Es nota que és una dona que ha treballat molt i molt dur, que mai ho ha tingut fàcil i que, tot i això, ha aconseguit sortir-se’n de totes. La Cristina és directa, no té pèls a la llengua, però és molt destra a dir les coses i mai et sap greu rebre els seus consells. Deu ser aquell “savoir faire” que només les mares maneguen. És, sense cap dubte, un bagul de saviesa i de trucs imbatibles per a tot. Si hem sobreviscut aquest any ha estat per les recomanacions de la Cristina. I, val a dir, que una festa sota les direccions de la Cristina és un èxit assegurat.
Com en tot grup eficaç que es preui cal una ma d’equilibri i rigorositat. L’Adriana és el que jo anomeno persona balança. Curosa, dedicada, sempre disposada i diligent. Si necessites un cop de mà és l’Adriana la persona que ja l’estarà atansant. Sempre agradable, cordial, un punt de recolzament essencial en el nostre departament. Amant de les lletres i l’esport, sempre oberta a descobrir nous camps, una professional multidisciplinar que combina amb èxit la innovació i la tradició. Sovint hem fet broma que ella era la meva nèmesi, per aquesta diferència climatològica que experimentàvem, però realment l’Adriana és una de les persones que intentaria arreplegar per jugar en el meu equip fos com fos.
La Muntsa forma part d’aquest esperit més d’equilibri, de justícia i és que si un adjectiu caracteritza la Muntsa és, precisament, de ser justa. No he vist mai algú que s’escarrassi tant en entendre les situacions de les persones, les seves circumstàncies i adaptar justament segons les possibilitats. I no parlo només de la seva dedicació amb els alumnes ni tampoc com a companya, parlo com a persona. Algú que agraeixo molt d’haver conegut. On l’etiqueta de “bona gent” se li queda petita, té un cor que no li cap dintre seu.
Una altra companya que irradia amor és l’Esther. Quina passada! És que és tot amor i tendresa. Estic convençuda que fins i tot que la seva pell és dolça com el sucre de canya. L’Esther és la meva esperança de creure que un món millor és possible, els seus nivells de solidaritat i tolerància haurien de figurar en qualsevol manual de bona conducta i, sincerament, ens aniria millor a tots. Una lluitadora incansable de la paritat entre homes i dones en la societat, així com de la inclusió real a les aules dels diferents perfils d’alumnat. Divertida i riallera i amant dels xiclets de meló. Una combinació guanyadora, sens dubte.
L’altre bocí d’amor del departament és l’Andrea. Tot i que no vam arribar a coincidir, som filles de l’etiqueta “Filòlogues de la Universitat Autònoma de Barcelona”, es nota la passió amb que viu la llengua i la literatura i el seu esperit es contagia. Activa, sempre disposada, tan treballadora… hem compartit moments de complicitat i diversió. Té una personalitat irresistible com els seus profunds ulls blaus… Com diu la cançó d’Enrique Bunbury “Cualquiera en su sano juicio se hubiera vuelto loco por ti”.
Al grup també hi havia la Mònica amb la que no vaig poder coincidir gaire i en el seu lloc va venir la Núria. Què dir de la Núria! Doncs que vaig trobar una companya i m’he endut una amiga. És fantàstica, simplement fantàstica. M’ha obert un món de coneixements culturals i també gastronòmics, i jo, m’he hagut de rendir davant d’ella i li he obert el cor perquè me l’eixampli. He rigut i he après molt amb la Núria i espero poder seguir gaudint de la seva persona.
Aquest any ha estat el de les substitucions, certament, i després de la marxa de la Rosa, que és la col·lega més “canyera” i sensacional que es pot tenir a un equip docent i que m’alegro d’haver-la gaudit encara que per poquet temps; va venir la Marta. Quina crac, la Marta! Crec que vam fer un tàndem fantàstic. Molt professional i entregada, passió en estat pur amb la que he compartit un curs intens.
He conegut gent realment fantàstica… però ningú com l’Anna. Mai. Sempre he pensat que ben podria ser el seu nom un hipocorístic d’ànima, perquè ho és. Com la cançó de Spinetta Jade “Bien aquí o en el más allá, sos alma de diamante”. Si ens remuntem a l’etimologia de la paraula, ànima vol dir ‘principi vital, vida, alè’ i és que l’Anna era el principi vital, no només del nostre departament, era com un eix neuràlgic del centre. Tothom requeria de l’Anna, tothom la buscava sempre pels passadissos, tan indispensable per a tothom! Molt bona companya i millor mentora, ningú ha dit mai mitja paraula dolenta d’ella, fins i tot els alumnes que criticaven la seva fermesa, l’estimen amb bogeria. No hi ha renglons suficients per descriure com de fantàstica és, i no em creuríeu i pensaríeu que és una llicència hiperbòlica literària, però no, és perquè no heu tingut la sort de conèixer la perfecció feta persona, la seva persona. S’ha convertit per a mi en un referent, un model com a docent i com a persona a seguir. Magnífica l’Anna.
I entre aquest entramat de dones, hi havia la nota discordant. I això ho dic perquè el Tomàs és essencialment músic i filòsof, compartia el seu temps i dedicació amb nosaltres al departament, tot i aquell posat seriós i rígid que mostrava davant l’alumnat, ell és el primer a participar de la gresca i el bon rotllo del departament. La sort del món de les lletres és la seva permeabilitat i la facilitat de mesclar-se amb altres disciplines. Sempre ha estat interessant per a totes conèixer les apreciacions del Tomàs i la seva visió de la situació.
Tot departament ha de tenir un pilar, un fonament, un enclavament, i el nostre era l’Emilio. Seguint el caire filosòfic anterior, hi ha una diferència substancial entre ànima i esperit. I si l’Anna era l’ànima del departament —i d’allà on vagi—, l’Emilio és l’esperit. L’Emilio és un esperit d’acció i de lluita. Un amant del coneixement i dels llibres, que va aconseguir engegar el projecte de la biblioteca de l’institut amb èxit. És, sens dubte, un líder, però al que no li agrada la notorietat, prefereix sentir-se part del grup. I és que l’Emilio ha estat, davant dels problemes, el nostre màxim valedor i, en general, l’amalgama del nostre departament durant tot l’any. Les converses amb l’Emilio són enriquidores, és d’aquelles persones que et fan quedar embadalida mentre parla, coneix els temes amb profunditat i es nota la seva passió per la literatura i la música, resulta impossible no quedar-se impressionada i no admirar la seva qualitat humana. Ha estat un regal poder compartir amb ell aquest temps.
Aquesta ha estat la meva petita família d’acollida durant aquest curs de la qual no puc estar més agraïda. Sé que he d’acabar aquest article ja, però no puc fer sinó que una menció especial a la Sandra que, tot i no ser del departament de llengües, sovint, això només són formalitats. He parlat d’ànima i d’esperit, doncs la Sandra és essència. L’essència de totes aquelles coses que ens haurien d’importar a la vida. La sort que he tingut de trobar-me amb la Sandra no la sé descriure amb paraules, però la canten molt bé Oques grasses amb Sort de tu “la sort que tinc de tu, la set que tinc de tot, un punt de llum, un pou de pors. Fes-me tocar el sol fins que em cremi; fes-me creure en tot fins que em trenqui”.
