Fa només uns mesos vaig provar de fer un petit experiment familiar. Aprofitant el retorn a 3cat.cat, il·lús de mi, vaig intentar que els meus fills, de 13 i 10 anys, veiessin amb mi els primers capítols de Bola de Drac, la sèrie que per a tants de la meva generació va ser i és una icona, un clàssic i una referència cultural i emocional inqüestionable! Volia fer-los conèixer aquell univers únic que em mantenia dia rere dia embadalit i de retruc tornar-lo a gaudir. De fet, ells ara són a l’edat en què jo religiosament veia cada tarda, de dilluns a divendres, cada nou capítol de la saga. Vaig vendre la idea a consciència i tot apuntava a un èxit rotund.
L’experiment va durar poc més de cinc minuts.
— “Papa, a aquesta sèrie no hi passa res!” em va dir el gran, després d’armar-se de valor intuint que hi havia la possibilitat de trencadissa de cor. En poc més de cinc minuts van abandonar la sèrie de l’heroi que vaig seguir a ulls clucs mentre el veia derrotar durant anys i panys a rivals tan forts com peculiars a través de posar en valor sempre l’entrenament, l’esperit d’autosuperació i el treball en equip, l’etern lluitador llegendari capaç de portar-nos al climax a través del seu poder de superació i les seves transformacions (qui no recordi on era i què feia el dia que va veure el Son Goku transformar-se en aquell súper guerrer ros del que només parlaven les llegendes, o menteix o és un insensible).
La resposta dels meus fills em va fer reflexionar, em va posar davant dels ulls una realitat que crec tots intuim, però sovint no volem assumir: les regles del joc han canviat i amb elles, la manera amb què connectem amb el nostre públic: digues-li consumidors, clients o —com en aquest cas— els meus propis fills.
Vivim en una societat d’impactes constants. Alguns estudis assenyalen que avui rebem més de 3.500 estímuls publicitaris al dia. Fa una mica més de tres dècades (quan un servidor visionava la sèrie) aquesta xifra era molt menor. Factors com aquest han configurat una nova manera de consumir la informció i l’entreteniment: hem entrenat el cervell per respondre a estímuls curts, immediats, i primordialment visuals.
Aquesta realitat afecta tots els sectors, però especialment aquells que depenen de captar i retenir l’atenció: el màrqueting, la comunicació, l’educació, la cultura… i, per suposat, també la formació.
Els mateixos productors de Bola de Drac ja ho van pensar fa un temps llençant Bola de Drac Kai, una versió condensada de la sèrie original que eliminava trames secundàries, allargaments i escenes contemplatives aconseguint que tot passés més ràpid. En cap cas era un caprici de la productora, era clarament una aposta a l’adaptació que requeria el nou mercat, un clar reflex del que tots ens hem de plantejar preguntant-nos com ha d’actuar una marca, un professional o una empresa en un mercat on l’atenció és un bé escàs i la paciència, un luxe en clar perill d’extinció. No n’hi ha prou amb tenir un bon producte o un bon servei, diria que això avui dia és el 5 sobre 10… El que ofereixes ha de ser bo perquè les expectatives de qualsevol segment de possibles clients de qualsevol mercat son altíssimes. Cal saber-se explicar més que mai, i fer-ho de manera recurrent, senzilla, segmentada i aportant el màxim valor en el menor temps posible. I, estiguem al cas, perquè ser constant sense aportar valor de forma ràpida, clara i concisa té un nom: fer-se pesat! I d’això en tenim un bon farciment.
La clau, doncs, és trobar l’equilibri entre recurrència i rellevància. Comunicar sovint, sí, però amb missatges útils, emocionals i/o transformadors per al teu públic, sense farciments inútils ni palla impostada. Això només és possible si entens bé a qui et dirigeixes i què n’espera de tu, per tant, ser rellevant passa per segmentar: sense una estratègia clara sobre a qui parlar, corres el risc de diluir-te en el soroll d’un entorn saturat on només sobreviuen els missatges que impacten de veritat. No parlo de fer soroll per fer soroll, parlo de connectar, de generar confiança i ser útil, fer soroll per fer-lo és similar a la situació del nadó que plora: tothom veu que plora pero no és senzill esbrinar per què coi ho fa. Anclar-se en mantres del passat suposa caure en el parany d’intentar fer veure amb les teves ulleres Bola de Drac a algú que en porta unes de ben diferents arriscant-te a acabar amb el cor trencat.
En resum, si no ets capaç de traduir i adaptar el valor del que fas en missatges que encaixin amb l’actual context comunicatiu, et quedes fora de joc… Et quedes com Bola de Drac per als meus fills. I el mercat no espera, no et dona temps, no et premia per haver-ho fet bé abans, ho fa per fer-ho avui i demà. Per això cal una actitud de revisió constant, d’adaptació intel·ligent, de valentia per qüestionar el que sempre havia funcionat. Perquè el que ens ha dut fins aquí, sovint no ens durà més enllà.
Ara et toca escollir: vols ser nostàlgia o vols ser rellevància? El repte no és modernitzar-se, és adaptar-se i continuar connectant.
Tot i això, no em dono per vençut i, d’alguna manera, aconseguiré que a casa torni en Son Goku a la pantalla… I no t’hi juguis un König que no ho aconseguiré perquè el perdràs.
