Ens identifiquen i ens identifiquem amb un partit o idea política però no amb diversos partits o idees, igual que una persona es fanatitza amb un equip de futbol i no amb més d’un. Sinó, com sabríem si són els nostres els que han guanyat les eleccions? Imaginem-nos per un moment que l’afinitat futbolística no és excloent, i s’enfronten els dos equips de la meva ciutat als quals hi tinc idèntica simpatia i afició.
Com podria jo gestionar el meu sentiment de goig o de tristesa en acabar l’encontre? Pensar que hem guanyat o hem perdut és pensar en el tot o res. La lògica matemàtica que ens assisteix és binària, d’origen aristotèlic. Qualsevol cosa, o és o no és. Aristòtil ens va ensenyar a traçar una línia entre una cosa i la contraria. Vet aquí els polítics traçant línies vermelles per tot arreu.
Què passa quan una paret blanca es torna negra al fer-se fosc. Com sabem en quin moment ha deixat de ser blanca per ser negra? Queda clar que el crepuscle converteix la veritat sobre la meva paret en una qüestió de grau, que convenim dir-li gris, o una infinita sèrie de grisos.
Però en realitat el que li passa a la meva paret és que en cada moment, i de forma canviant, és blanca en determinat grau i alhora negre en determinat altre grau. El cas 100% blanca i 0% negra només és un cas particular poc freqüent. Aquesta altra lògica ve dels místics d’Orient, força més tolerants amb l’ambigüitat i la vaguetat. Buda, Lao-tze. El ying i el yang. Una cosa i la contraria…
La lògica del veritat o fals, del tot o res, del ser o no ser, no ajuda gaire a interpretar el món real. Més encara, el que fa és construir explicacions unívoques i inamovibles davant de fets canviants i ambivalents. Les coses poden ser i no ser al mateix temps: soc nacionalista, comunista, unionista, soc catalanista, soc espanyolista…en diferent grau. És una altra manera de pensar que ajuda a entendre millor el comportament electoral de les persones i allunya el bloqueig que imposen les línies divisòries. Aquesta lògica s’anomena borrosa o difusa –fuzzy logic- (Pensamiento borroso, Bart Kosko, 1995). La tecnologia, poc sospitosa de confraternitzar amb vaguetats, l’ha incorporat per gestionar sistemes complexos com la càmera de vídeo de l’smartphone o la caixa de canvi automàtic del cotxe. El pensament borrós podria canviar també la nostra concepció de les coses i de les persones.
Exemplifico, sabent que incomodaré a aquelles persones esclaves del pensament aristotèlic: Tots som VOX en alguna mesura, en algun grau, perquè VOX és l’ànima nua, sense domesticar, amoral… de l’individu que sent que se l’ha deixat a la cuneta, i ja no confia en el sistema, i s’expressa més amb l’estomac que amb paraules enraonades: intolerància, ressentiment, menyspreu al diferent a l’estranger, imposició… Les persones que voten VOX -per cert, que no fa ni cinc anys votaven altres opcions- acumulen en un grau notable aquesta ànima. Són de barris de rendes altes i també de condició humil, de classe treballadora, sobretot castellanoparlants i potser amb referents familiars a altres CCAA, que s’han sentit desassistides i potser ofeses pels darrers governs independentistes. El primer que ha sucumbit a l’afartament i a la por de sentir-se abandonat pel sistema és el vot. Encara es podria agreujar apareixent algunes formes de violència. Els feminicidis, moltes vegades són conseqüència d’aquesta ànima nua que en circumstàncies personals difícils aflora el masclisme més descarnat. La marginalitat sol desembocar en el despenjament del sistema. Cal prendre’n nota si es vol combatre a VOX.
La lògica binaria veu feixistes i crea antifeixistes que van a tirar pedres i a confrontar-se a peu de carrer. Per aquesta lògica o s’és feixista o s’és antifeixista, perquè així cada u s’exclou de la part o conjunt complementari. Mobilitzar la intel·ligència costa més que remoure fluïts i vísceres. Cada una de les parts ignora que conté també parcialment la totalitat. El conjunt dels votants conté les parts, però cada una de les parts conté el tot en algun grau. El constitucionalista (disculpeu si faig servir termes en sí mateixos excloents) alberga una dosi també d’intolerància a l’independentista per petita o gran que sigui, i viceversa. El neguit que expressen alguns per la pujada de VOX, altres per l’espanyolisme que encarna el PP, també els que veuen una amenaça en la majoria independentista, no seria tal si no jutgessin la realitat amb la lògica binària que invita a veure només la diferencia i negar l’afinitat. Iguals i alhora diferents.
La nostra lògica occidental ens ha fet cecs a la veritat factual. Els que creien que a Catalunya no proliferaria l’extremisme de dretes de VOX professen la mateixa fe que antany parlava de l’oasi català o, el que ve a ser el mateix, que Catalunya és diferent a la resta. Queda demostrat que no. Per la via d’excloure de l’acció de govern a tots aquells catalans que no pensen com ells i d’ignorar a la meitat de la població ningú eixamplarà cap base sinó que anirà engruixint línies divisòries.
La nostra política està impregnada d’aquesta ceguesa racional que no permet veure que Catalunya, que és la part, conté en cert grau el tot. La veritat del grup excloent no descriu el món, només descriu al descriptor. Això val per les xarxes socials, la finalitat de les quals és reforçar una veritat parcial que ignora expressament qualsevol altra. Potser si els qui ara tenen l’encàrrec dels ciutadans de governar abracessin més la saviesa oriental incloent la lògica borrosa estarien posant unes bases de pau i de progrés que tots trobem tant a faltar.
