Aquests dies el President Mas anunciava a Boston els desitjos de Catalunya d’emmirallar-se en Massachusetts, bressol de Harvard, el MIT, i protagonista als anys 80 del l’anomenat Massachusetts Miracle, que va deixar com a herència el clúster d’empreses tecnològiques al voltant de la Route 128. El President de la Generalitat assegurava també que, a més d’una latitud, superfície i població semblants, compartim amb ells l’entusiasme i l’habilitat pels negocis. A continuació, i també en una entrevista concedida a la CNN, es queixava de que les capacitats del nostre país són contínuament frenades per l’espoli fiscal de l’estat espanyol. Una vegada més la topada amb realitat tossuda. La consegüent reflexió davant aquesta reiteració és preguntar-se: i, doncs, per què el Govern s’entesta en produir un xoc de trens –majoritàriament consensuat i suposadament lleu- amb un pacte fiscal que no voldrà Espanya, com no va voler el model de finançament de l’Estatut, menys exigent amb les arques estatals?
Ha passat un any i mig des de la tornada de Convergència al poder i després de la primera percepció d’haver recuperat la seriositat amb la presa de decisions difícils i doloroses, s’està instal·lant la sensació de que aquest Govern és presoner d’unes forces fàctiques que li deixen poc espai de maniobra malgrat –sembla- una sincera claredat d’idees respecte les solucions més convenients pel país. És presoner d’un soci que afirma contra tota lògica i ciència política que per estar confederats no cal ser independents. És presoner d’uns interessos econòmics que viatgen en el pont aeri Madrid-Barcelona i no li permeten acabar amb els peatges d’unes autopistes ja amortitzades o no li deixen explicar perquè cal destinar 800 hectàrees per Eurovegas quan el projecte dels casinos i hotels no requereix més de 10 ó 15. És presoner de l’amenaça de l’explosió definitiva de l’affaire Palau-Millet. És presoner de quelcom que se’ns escapa. I la confiança del seu electorat en el seu projecte nacional s’esgota i el crèdit concedit per molts catalans està quedant en un no-res davant tantes contradiccions i desitjos líquids. L’oxigen se li acaba.
