Hi ha un acudit que diu que una persona que sap tres llengües és trilingüe, qui en sap dues és bilingüe i qui en sap una, anglès. Per sort, per trencar el tòpic hi ha gent com en Matthew Tree (Londres, 1958). En Matthew Tree, malgrat que és nat a la capital britànica, no es limita a ser almenys trilingüe (segur que parla anglès, català i castellà), sinó que també és un conegut advocat de la causa de la llibertat catalana, una causa que abasta molts àmbits i que comença per una llengua que parla des de l’any 1979.
El cas és que en Matthew Tree, entrevistat al documental “Són bojos, aquests catalans!?”, va explicar que ell és mantenidor (gairebé sempre s’expressa en) i que en dues dècades només havia tingut un problema per actuar així. Un problema que va ser, per ser més exactes, amb un taxista a qui Tree va titllar de “feixista”.
No poso en dubte la paraula de l’escriptor televisiu. Només vull dir-li que té molta, però que molta sort. Lucky you, Matthew! Perquè jo m’he trobat molt més sovint que tu amb gent que m’ha convidat, amb més o menys amabilitat, a parlar-los en castellà.
Un dia va ser un noi subsaharià (no vaig poder precisar el país) que escoltava música als FGC sense auriculars. Li vaig dir que molestava i em va replicar que l’hi digués en castellà. Li vaig respondre en anglès i aleshores, també en anglès, em fa reiterar amb una rialla provocadora al rostre que l’hi repetís en castellà. Deu ser que la diferència entre “auriculars” i “auriculares” esdevenia un mur comunicatiu entre els dos. El xicot, no cal dir-ho, ni va apagar la música ni es va moure del seient contigu al meu.
Un altre cop va ser amb un senyor magribí a qui li vaig vendre una nevera de segona mà. Potser sóc massa ambiciós, però diria que algú que es dedica a la compravenda hauria de saber, com a mínim, entendre –no dic ja ni parlar! – en la llengua del país números com 20 o 30. Segur que al Marroc aprecien que els francesos no s’entestin a parlar, sempre i en qualsevol situació, la llengua colonial.
Una tercera topada en els darrers tres anys per motiu de llengua l’he tinguda amb un noi jove, potser romanès, qui em va convidar amb un “en castellano, por favor” que parlés amb ell. Es tractava del propietari d’uns encants d’aquests que els deixes andròmines en dipòsit. Tant és que els contractes dels objectes que deixis en dipòsit a la botiga estiguessin en català i en castellà: a l’hora de la interacció oral, el jove et demanava “en castellano, por favor”.
Això per no parlar als cops que, també de forma reiterada, m’han convidat diversos alumnes i sobretot diverses alumnes que els parli en castellà fora de l’aula. Per què? Doncs perquè en un entorn abassegadorament castellanoparlant, perceben el català com una llengua que, dintre de l’aula, la poden tolerar. Però que la broma s’allargui a fora ja els costa més de capir. Segurament caldria explicar-los que el bilingüisme passiu és una estratègia de defensa de les llengües minoritzades –a vegades els ho he explicat– i que la col·laboració comunicativa no passa necessàriament per una rendició unilateral.
A aquest reguitzell de casos encara hi hauria de sumar les cares hostils de cambrers, veïns i caixeres (fins i tot de supermercats nostrats com Caprabo) que trobo amb certa freqüència al meu voltant. Sempre pel mateix motiu: parlar-los en la llengua pròpia del país.
En fi, que no nego que en Matthew Tree pugui comptar amb els dits de dues mans els cops que ha parlat en castellà a Catalunya ni que hagi tingut tan poques enganxades (una en més de trenta anys) per parlar en català. Potser és que no viu a cavall del Baix Llobregat i l’Hospitalet, com jo. Sigui com sigui, i déu me’n guard de considerar que l’escriptor anglès negui res, els negacionistes del conflicte lingüístic haurien d’explicar amb claredat com es menja que de tant en tant jo em trobi que em conviden a parlar en castellà –crec que infinites vegades menys s’insta algú que ho faci en català– i a la vegada sigui el català una llengua d’imposició. El català, llengua d’imposició! La reedició moderna d’home atropella biscúter, vaja.
