Aznar tenia un company de pupitre a l’escola: Juan Vilallonga. Segur que molts el recordaran, doncs va passar a presidir Telefònica a l’època en què el president de Valladolid va privatitzar la companyia. Després va venir allò de “Retevisión” que, tot fent sonar a Nino Bravo, ens deia que seriem molt lliures. Campanyes publicitàries delicioses que han passat a la història.
Al darrere d’allò hi ha una trista història, en realitat. Les grans privatitzacions havien començat anys abans, amb els governs socialistes i Solchaga, i d’altres. Les joies de la corona van anar passant de mans públiques a les privades, exigències del “mercat comú”, en deien. I segur que sí. Però segurament hi ha maneres i maneres. Telefònica va ser privatitzada en la pràctica totalitat, instal.lacions, cablejats i distribució, centrals, etc.
Se suposa que el Govern mantenia un cert control amb el que se’n va dir “l’acció d’or”. En tot cas, però, i a la pràctica, la companyia podia fer i desfer a conveniència. Això és que, quan van intentar “alliberar” el mercat, tot operador que volgués donar servei havia de passar, si o si, per sobre del cablejat de Telefònica i, òbviament, aquest monstre en forma de companyia els hi cobrava un lloguer. En definitiva, els nous operadors no podien vendre al preu que volguessin sense perdre-hi diners atès que, com a mínim, haurien de carregar als usuaris aquest lloguer. Per tan, de mercat lliure més aviat poc. Cal recordar, aquí, que tota la xarxa de telèfon s’havia pagat amb diners públics anys abans i ara, una companyia privada, la tenia en propietat i a sobre en feia pagar delme a tercers per utilitzar-la. Suposo que això és el que alguns entenien llavors com a “mercat lliure”.
Sigui com sigui, aquest model va anar canviant amb la irrupció de la telefonia mòbil i la posterior fibra òptica atès que s’havia de construir la xarxa de cap i de nou. Amb estires i arronses i després de molts anys, finalment, s’ha anat arribant a un mercat prou competitiu i més semblant al d’altres parts de la UE on tot això és entès d’una altra manera.
Tot plegat explica, en part, el perquè del preu de la llum. L’escalada imparable dels preus té motius que conformarien un poliedre, dir que és només atribuïble a la gestió pública és demagògia -i només cal veure que sigui quin sigui el govern de torn, els de la oposició l’hi retreuen que no hi faci res-. En qualsevol cas hi concorren diversos factors, entre d’altres la irrupció del canvi tecnològic en relació amb les renovables, el preu dels combustibles fòssils, el preu de les emissions del CO2, etc. Tot hi suma.
Ara bé, en l’època en que l’expresident Aznar i el seu amic de pupitre parlaven sobre els telèfons també es va anar gestant la privatització de les elèctriques. Un model amb punts en comú amb el de les telecos doncs permetien la privatització i que estigués en mans d’un mateix ens jurídic tan la distribució, com la comercialització i la generació de l’energia. Això ha acabat provocant la concentració de tot el mercat en 3 grans companyies i dificultar enormement que hi puguin fer forat d’altres operadors. Ara que ja queda clar que paguem una de les llums més cares del Món potser seria interessant que no haguessin de passar vint anys més -com ha succeït amb la telefonia- per poder-hi accedir a preus assequibles. Hi ha coses que depenen exclusivament de la regulació: poder autoabastir-se -plaques solars, per exemple- i poder retornar part de l’energia a la xarxa per tal d’abaratir-se la factura i a la vegada contribuir a una generació més sostenible ja s’està fent a d’altres països. S’hauria d’arribar a un consens i aïllar-ho de la bronca i del soroll. Altrament, l’últim, que apagui la llum.
