Temps era temps, a la dècada dels 70 les flamarades d’idealisme i de protesta contra la societat establerta iniciades pel Free Speech Movement dels estudiants de Berkeley el 1964 en les seves lluites pels drets civils als EUA, i pels universitaris francesos a les barricades aixecades al Quartier Latin de París el maig del 68, encara abrandaven l’inconformisme i les energies verges dels joves d’arreu del món. Per les nostres contrades bufaven, a més, els vents de llibertat del final del franquisme i la transició democràtica.
Els Beatles havien acabat la seva aventura musical amb la traca final dels extraordinaris White Album (68) -on Eric Clapton toca el solo de guitarra a While my guitar gently weeps-, Abbey Road (69) i Let it be (70). El jovent vestíem jeans i botes de pell girada o camperes, i moltes noies portaven el cabell curtet i el nois el dúiem llarg. Eren temps del rock simfònic I psicodèlic, amb àlbums mítics com Tubular Bells de Mike Oldfield, The six Wives of Henry VIII de Rick Wakeman, o The Dark Side of the Moon de Pink Floyd, el qual enginyer de so va ser Alan Parsons.
El 1975, com a exercici d’expressió oral, a l’escola ens van encarregar donar una conferència als nostres companys de classe: amb l’entusiasta candor adolescent dels meus catorze anys vaig preparar i donar una sobre la captura i execució del Che Guevara per l’exèrcit bolivià. Aquells anys, entre classe i classe ens passàvem les fotografies clandestines dels grisos estomacant en Xirinachs i companys màrtirs davant de la presó Model. Molts seguíem les cançons protesta de Joan Baez i Victor Jara (amb la tendra i trista Te recuerdo Amanda, versionada després en català per Raimon com a homenatge), o el lirisme reivindicatiu d’en Georges Moustaki i Bob Dylan. Els amics ens reuníem per escoltar els discs prohibits d’en Raimon i d’en Lluís Llach a l’Olympia de París; i a més hi havia la Maria del Mar Bonet, i d’altres; i és clar, també en Serrat, jugant a dos bandes (però que bé cantava i composava aquest xicot!). I com oblidar els bascos Mocedades i la impressionant veu d’en Nino Bravo?
Eren temps del Yankees go home!, La imaginació al poder! i el We shall overcome!, les protestes contra la guerra del Vietnam, i el qüestionament de qualsevol cosa amb tuf d’ordre i tradició. Jimi Hendrix havia mort el 1970 a Londres un any després del seu històric concert de cloenda al festival de Woodstock. Bob Marley ens descobria un nou ritme de fusió musical que va fer furor: el reggae. El progressisme liberal pijo de Nord d’Amèrica ens arribava amb les primeres pel·lícules de Woody Allen, i amb les cançons de Simon & Garfunkel (dimoni!, que bé cantaven aquell parell!), Carole King i James Taylor, la coneguda American Pie de Don McLean, i la sofisticació del canadenc Leonard Cohen. Era l’època de l’eurocomunisme, i a Catalunya el PSUC, aplicant les teories de Gramsci sobre l’hegemonia d’un grup basat en el binomi estructures de producció-estructura ideològica, copava escoles, càtedres i institucions culturals de tot tipus. En la seva fogositat combativa per a implantar la dictadura del proletariat, però, es va passar de frenada amb el sectarisme i les capelletes. Aquelles dècades, entre el jovent burgès del primer món, resultava molt snob ésser considerat un intel·lectual marxista.
En aquesta relació personal de referències musicals d’aquell període no puc oblidar moltes cançons del Cat Stevens amb el seu segell personal, els més comercials però plens de talent Supertramp i Elton John, la immensa balada Angie dels Rolling Stones, la memorable Killing me softly with his song de Roberta Flack, o les ensucrades Claire i Alone Again de Gilbert O’Sullivan. Cap el final de la dècada començaven a entrar en la història de la música rock amb un estil i personalitat pròpies els sublims The Police i Dire Straits.
Aquells temps, però, malgrat els seus paranys ideològics dominants que ens enredaven el panorama vital, no eren tan diferents als dels nostres avantpassats. L’afany de llibertat és un sentiment atàvic extraordinàriament pregon que desperta a l’adolescència quan el “jo” vol reafirmar-se com autònom i assolir trets propis. Però la ingenuïtat adolescent identifica l’exercici d’aquesta llibertat amb la sola capacitat d’elecció entre diverses possibilitats: la llibertat d’autonomia, el liberum arbitrium. Convindran amb mi que això són les beceroles de la llibertat. Els incombustibles Queen cantaven Spread your wings and fly away: però volar cap on? Com va escriure Saint-Exupéry, després d’enderrocar els murs de la ciutadella per aconseguir la llibertat hom descobreix només una fortalesa enrunada. Aquesta és una llibertat indiferent del resultat de la seva realització. Restar en aquest primer estadi es coneix com una síndrome d’immaduresa anomenada de Peter Pan.
No, el joc de la llibertat és més complert i fascinador: l’elecció comporta sempre l’exclusió d’altres opcions, i no és pot viure ignorant això. Després d’uns quants anyets he arribat al convenciment intel·lectual i fenomenològic de que l’home i la dona estem fabricats per a gaudir de la veritat, el bé i la bellesa, i per a transcendir-nos vivint per als altres i per a l’Altre, Déu. L’exclamació How I Wish You Were Here! expressa aquesta necessitat humana existencial, i no vull dir amb això que en Roger Waters, David Gilmour i els Pink Floyd fossin uns psicòlegs profunds.
La llibertat personal exigeix una conquesta perquè depèn de la intel·ligència i la voluntat, i implica responsabilitat i compromís en la seva obertura als altres, en l’amor. No és una joguina meravellosa per a fer qualsevol cosa: és un tresor que pot enlairar o malmetre la nostra vida. Ma liberté, longtemps je t’ai gardée comme une perle rare, cantava Moustaki: cal custodiar-la, però cal exercir-la; és un risc. Deia Tocqueville que res hi ha de més meravellós que l’art de ser lliure, però res també de tan dur com el seu aprenentatge. I és que l’espontaneïtat -a la qual alguns donen carta de comportament vàlid i, fins i tot, autèntic- tendeix al mínim esforç, a procurar per a un mateix i sense contemplacions de cap mena el major gaudi, poder i domini de l’escena existencial. No sé si estaran d’acord amb mi en que el “m’abelleix-no m’abelleix”, o el “ho sento–no ho sento”, no són bons criteris d’actuació a la vida. Ras i curt: no és igual fer o deixar de fer certes coses, actuar d’una manera o d’una altra. Assolir la llibertat que ens fa més autènticament persones requereix esforç, i lluita constant -fins a la caixa- contra les tendències contràries; són les ombres del quadre sense les quals l’obra d’art restaria simplement com a un esbós. Potser algú em dirà que això és auto-repressió, però jo l’anomeno capacitat per volar més alt, senyoratge de la pròpia existència i, per tant, potencialitat per a viure amb menys tiranies externes i internes.
Per això he defensat sempre que hem de formar els infants sense estalviar-los l’esforç i l’enfrontament amb les contrarietats. Que el patiment és indestriable de l’existència humana és una descoberta que habitualment fem de joves, però de què serveix si hom prefereix no acceptar-ho i anar tirant amb un carpe diem buit de sentit? No hem de tenir basarda del sofriment: el físic l’hem de defugir, si és possible, i el moral també. Només faltaria. Però el dolor és gresol on es forja una vida més humana i un enriquiment interior, i on es mesura en tota la seva extensió el veritable amor i l’amistat. En una anàlisi DAFO del negoci de la vida diríem que és una oportunitat, no una amenaça.
Alguns pensaran que aquestes consideracions són molt boniques, però que posar fil a la agulla i viure-les, això són figues d’un altre paner. Lamento no poder contradir-los. La llibertat personal és una conquesta apassionant però dura. Que cadascú procuri viure-la amb noblesa i lleialtat, però que no esperi un camí de roses: C’est la vie!, que cantaven en aquells 70 els llegendaris Emerson, Lake & Palmer.
P.S.- Pensant que el nostre amic Vicenç en gaudiria, he fet una selecció de tres interpretacions d’en Moustaki: Ma liberté, Le météque i Ma solitude. És possible que alguns nostàlgics (és a dir, exemplars del parc juràssic, com jo) també frueixin amb aquest recull. He afegit dos cançons de Pink Floyd: Whish You Were Here, en directe, i la versió original del 73 de la psicodèlica The Great Gig In The Sky (una improvisació a l’estudi de la cantant Clare Torry). Però m’ha semblat que la millor manera de concloure era amb El Pi de Formentor, musicat i cantat exquisidament per Maria del Mar Bonet: aquesta poesia de Mn. Costa i Llobera és una imatge, d’una força i sensibilitat extraordinàries, de la vida, l’esforç i la llibertat.
Poden clicar sobre el títols en blau per a veure-les i escoltar-les: enjoy them!
