La cantant vallesana Magalí Sare i el contrabaixista cassanenc Manel Fortià continuen fent camí junts i ens tornen a sorprendre amb un disc inspirat en els viatges marítims i en l’intercanvi cultural que aquests provocaven en temps passats. Avui en dia ja no cal agafar un vaixell per anar a descobrir i aprendre noves cultures, és per això que la font d’inspiració del duet ha estat crear viatges i fusions musicals imaginàries que donen sentit a cada una de les cançons d’aquest disc. Retornar als orígens després d’un viatge on hem après nous ritmes i melodies, fa que s’enforteixin les nostres arrels i dona peu a què es puguin transformar sense perdre la seva essència. D’aquesta manera, sense desvincular-se del moment present, el missatge perdura en el temps. Tota una declaració d’intencions.
Ens trobem davant d’un àlbum fresc, original i madur, on la part instrumental ja no només està limitada al contrabaix de Manel Fortià, com en el disc anterior “Fang i Núvols” (2020), sinó que aquí, la percussió de David Domínguez i les flautes, les veus, l’ukelele baix i altres percussions petites se sumen a l’espectre sonor del grup per fer brillar amb més intensitat la veu de Magalí Sare i donar caràcter a aquest univers sonor de folklore iberoamericà adaptat al segle XXI.
El disc obre amb “Tornar”, una adaptació del conegut tango de Carlos Gardel “Volver” traduït al català i que serveix d’inspiració pel nom del disc. L’havanera catalana i la Guajira flamenca es barregen de forma orgànica i ens donen pistes de les diferents fusions que ens anirem trobant a mesura que anem avançant.
A continuació, tenim “Cambalache”, casualment un altre tango, que comença a Buenos Aires, però que de manera inesperada ens fa viatjar a Rio de Janeiro en ple Carnaval. A Brasil és precisament on va néixer la tercera cançó del disc “Barco Negro”, que originalment es deia “Mãe Preta” i que, en viatjar a Portugal en plena dictadura, va ser censurada i li van canviar el nom i la temàtica. La versió del duet Sare-Fortià es basa en la versió que va popularitzar la cantant de fado Amália Rodrigues fent una picada d’ull a la lletra original censurada.
Tot seguit arriba el primer caramel del disc a duet veu i contrabaix, recordant-nos la sonoritat crua i despullada del seu disc anterior: es tracta de la preciosa versió del bolero “Verdad Amarga” de la compositora mexicana Consuelo Velázquez, que ens introdueix amb elegància el contrabaix de Manel Fortià.
A continuació, ens trobem amb el sorprenent “Roseret”, que posa un toc humorístic al disc transformant una cançó tradicional menorquina a una ranxera mexicana. Tornem a la península amb una cançó tradicional portuguesa: “Senhora do Almortão”. En aquesta ocasió es converteix en una bulería de Jerez d’una manera tan orgànica i natural que sembla que sempre hagi estat així.
Des d’Andalusia, ens arriba la següent cançó, una bonica i original versió de “La leyenda del tiempo”, popularitzada per Camarón de la Isla que, en aquesta ocasió, Magalí Sare i Manel Fortià la tinten d’aires sefardites, sonoritat que es troba també en el flamenc més primogènit.
I ja arribant a la recta final trobem un altre caramel·let a duet: la cançó brasilera “Modinha” que, per moments, agafa aires de tango experimental. Sembla que tota aquesta mescla de sonoritats culmini amb l’espaterrant versió de “Guantanamera”, introduïda per un potent riff de contrabaix que ens recorda a un techno-rock acústic, alhora ballant entre una Guajira cubana i una Guajira flamenca, però no, això no acaba aquí. Després d’aquest clímax, el duet ens regala una sorpresa final: una composició original basada en una poesia de Joan Antoni Carrau titulada “La meva àvia” que, amb una sonoritat molt diferent de la resta del disc, ens acomiada i ens fa retornar a casa després d’aquest llarg viatge musical.
